EL FESTIVAL DE VENÈCIA

Paul Schrader no està acabat

El director presenta la seva candidatura al Lleó d'Or amb 'First reformed', una de les seves millors pel·lícules

fcasals39881399 director paul schrader poses during a photocall for the movi170831165539

fcasals39881399 director paul schrader poses during a photocall for the movi170831165539 / ALESSANDRO BIANCHI

2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Considerant el tràngol creatiu en què ha estat durant una dècada i mitja –va arribar a fondàries alarmants amb 'The canyons' (2013)–, havíem caigut en la temptació de donar Paul Schrader per artísticament acabat. Però 'First reformed', amb què el director i guionista va presentar ahir la seva candidatura al Lleó d’Or, ens ha tret aquesta idea del cap. És una pel·lícula ferotge, plena de ràbia i dolor i passió, i d’una angoixa emocional que ens sumeix en el mateix turment que sacseja el protagonista: un sacerdot torturat pels seus propis dimonis –magnífic Ethan Hawke– que, a l’entrar en contacte amb un feligrès obsessionat amb la destrucció del planeta i afectat per tendències suïcides, se submergeix en l’autodestrucció.

Tot i que planteja reflexions sobre assumptes com l’escalfament global, la religió organitzada, la ineficàcia de la protesta política i els perills de la radicalització, per sobre de tot 'First reformed' és un altre dels estudis sobre la desesperació espiritual i la soledat que han constituït els millors moments de la carrera de Schrader des que el 1976 es va donar a conèixer amb el guió de 'Taxi Driver'. Recorrent a alguns dels seus cineastes de capçalera –Robert Bresson Carl T. Dreyer, sobretot–, ens ofereix una obra que durant quasi tot el seu metratge reprimeix la seva ira de forma gairebé dolorosa. Pot ser que la concessió a l’excés de les seves escenes finals resulti innecessària, però això no canvia res: és una de les seves millors cintes.

També fora de competició la Mostra va viure un retorn: el de Lucrecia Martel, que la dècada passada en va tenir prou amb només tres pel·lícules per confirmar-se com una figura essencial del cine contemporani i que després, de forma inesperada, va semblar esborrar-se del mapa.

Notícies relacionades

Durant l’absència l’argentina no només no ha perdut la seva vocació intrèpida, sinó que l’ha multiplicat exponencialment. 'Zama' fa que el seu film anterior, 'La mujer sin cabeza' (2008), sembli Nicholas Sparks. Finançada per ni més ni menys que 16 productors, entre els quals hi ha els Almodóvar, és l’ambiciosa adaptació de la novel·la homònima d’Antonio di Benedetto, ambientada al final del segle XVIII a la Sud-amèrica colonial. Mentre acompanya un funcionari de l’Imperi espanyol que perd el cap mentre espera un trasllat, el film sembla que intenti tornar boig també l’espectador.

'Zama' són dues hores de metratge de ritme narratiu comatós, experiments visuals, diàlegs que no tenen res a veure amb res i diverses espècies d’animals a qui no veiem però sí que sentim els seus sorolls constantment. Fins i tot els cinèfils més curats d’espants se sentiran desconcertats, i està bé que sigui així: el cinema necessita molts més autors insubornables com Lucrecia Martel.