Alexander Payne ha encongit Matt Damon

Alexander Payne és un dels grans retratistes de perdedors del cine americà. Els seus protagonistes són homes que de sobte veuen com el món que donaven per suposat s’ensorra sota els seus peus. Un mestre que perd la feina, el seu matrimoni i fins i tot les faccions de la seva cara (Matthew Broderick a 'Election'); un jubilat que a l’enviudar ho perd tot excepte una crisi existencial pitjor que al retirar-se (Jack Nicholson a 'A propósito de Schmidt'); un cretí que, a punt de casar-se, s’adona que en sap molt de vi però res de la vida (Paul Giamatti a 'Entre copes')... Gent així. Gent com el protagonista de la seva nova pel·lícula, un tipus incapaç d’aconseguir res. Ni tan sols que els altres pronunciïn bé el seu nom.

Dir que 'Una vida a lo grande' parla de gent el cos de la qual empetiteix fins a una mida lleugerament superior al d’una llagosta inevitablement porta a la ment 'Cariño, he encongido a los niños' (1989). Òbviament no és això; en cas contrari no seria una pel·lícula de Payne, ni la protagonitzaria Matt Damon, ni ahir hauria inaugurat la Mostra de Venècia ni estaria competint pel Lleó d’Or. És una cosa molt més ambiciosa: una paràbola sobre qui som i com vivim. Aquesta és la idea. I la pel·lícula la materialitza només a mitges.

Una societat fallida

l món en què 'Una vida a lo grande' transcorre és un lloc superpoblat i supercontaminat en què els recursos naturals escassegen i les desigualtats creixen dramàticament. La reducció física de la població, descoberta al principi de la pel·lícula, solucionarà tot això. A la pràctica, no obstant, els motius pels quals la gent decideix empetitir-se no tenen res d’humanitaris. Uns ho fan per superar penúries econòmiques, altres per enriquir-se explotant els altres, altres per migrar il·legalment. La nova societat diminuta no triga a ser exactament igual de fallida que la nostra.

Per contemplar aquest procés, Payne ens porta de la mà de Paul Safranek, la mena d’individu deprimentment normal que només Tom Hanks interpreta tan bé com Damon. Paul i la seva dona (Kristen Wiig) decideixen encongir-se però en l’últim minut, quan ell ja s’ha sotmès a la intervenció, ella es fa enrere.

Dèiem que 'Una vida a lo grande' (estrena, 22 de desembre) materialitza les seves idees a mitges, i literalment és una cinta dividida en dues meitats. La primera és extraordinària. Payne aconsegueix dotar de total versemblança una premissa ridícula, en bona mesura per la destresa amb què l’envolta d’interrogants fascinants, sobre quina contribució faria la gent petita a l’entramat social i de quins drets haurien de gaudir, i sobre l’impacte negatiu que la seva extensió tindria en l’economia.

Un catalitzador massa obvi

Notícies relacionades

Hollywood s'instal·la a Venècia

Guillermo del Toro: "La innocència és una arma idònia contra Trump"

En la segona meitat, no obstant, Payne deixa d’explorar a fons el fascinant món que ha creat per tancar el pla sobre Paul i la seva odissea personal, a través de la qual descobrirà que quan una porta es tanca dues més s’obren i que mai és tard per convertir-nos en qui estem cridats a ser. El problema no és només que aquestes reflexions són típiques, sinó que les articula amb poca habilitat a través d’un personatge secundari que entra en escena només per exercir d’obvi catalitzador de la transformació de Paul i per personificar tot el que la pel·lícula té d’al·legat en pro de la solidaritat i la defensa mediambiental.

Els danys que la seva presència causa en la pel·lícula són solament moderats. Payne torna a demostrar què té molta traça a l’hora d’equilibrar el que és absurd i el que commou, i a provocar la hilaritat sense convertir els seus personatges en caricatures. En realitat, 'Una vida a lo grande' és en última instància menys criticable pel que es conforma a ser que per tot el que podria haver sigut.