ESTRENA AQUEST DIVENDRES

'Sabates grosses': el '59, rue de Bailèn' de Ventura Pons

Ventura Pons presenta 'Sabates grosses', una comèdia on reprodueix les coses rares que passaven a l'escala on va viure, a Casp amb Bailèn

’Sabates grosses’ (Tràiler) / periodico

3
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Coordinador d'Opinió y Participació

Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona

Ubicada/t a Barcelona

ver +

‘Sabates grosses’, l'última pel·lícula de Ventura Pons, comença amb Joan Pera sortint del portal de la casa on ha viscut durant 21 anys el cineasta, Casp, 59, interpretant Mariano Duran Zaragoza, un aristòcrata en decadència que parla un castellà impostat, rabiosament beat però que ha passat sis mesos a la presó per un desfalc, i que en tota la pel·lícula li parla a una imatge de Sant Bonaventura (o al públic). Acaba amb tot l'elenc de la cinta ballant una cançó de Pedro Ruiz i Lucrecia, ‘Que baile el Papa’, sobre l'altar de l'església dels dominics d'Ausiàs March, a 150 metres d'allà. I entre una i altra escena van passant coses rares que, explica Pons durant la presentació, han succeït realment en aquesta escala o les seves rodalies. “És ’13, barri del Percebe’”, apunta Vicky Peña, que va participar en una escena rodada el 12 d'octubre. Un barri del qual el cineasta destaca, com de la resta de Barcelona, la seva "multiculturalitat".

Ventura Pons, amb part del repartiment de 'Sabates grosses' / JORDI COTRINA

Entre aquestes coses rares que “són totes veritat” s'inclouen, sense ànim d'exhaustivitat: la figura de Mariano Duran (amb el nom canviat); que una antena del Cesid ocupés un dels pisos de la finca; que el portal fos la porta falsa per atendre els clients de les preferents de Caixa Laietana sense que els veiessin plorar els clients de l'oficina dels baixos; o que un dissenyador valencià es dediqués a escenificar pel passadís del seu pis, amb vestuari i música a tot drap, la desfilada dels cristians d'Alcoi amb les seves dues filles com a seguici; i les figures de la portera de la finca i del portal del costat, que amb els seus diàlegs valencianíssims acaben sent les narradores que posen una mica d'ordre en l'acció. “Són les porteres reporteres”, diu Amparo Moreno, valenciana postissa a qui ha entrenat ‘una altra portera’, la valenciana de veritat Pilar Martínez. També desemmascaren l'agent del Cesid infiltrat als Mossos.  

Caixes fortes i independència

L'element obertament fictici i inversemblant l'aporten el personatge de la filla del lladre del tren de Glasgow, interpretada per Minnie Marx (ha posat a recer la seva fortuna a Barcelona i acaba coincidint casualment al pis de Mariano Duran amb el nebot que vol la seva part i el seu amenaçador amant rus), i algunes de les escenes que protagonitza: que li llegeixi llargues proclames independentistes en anglès a un Joan Pera que no les entén (no és l'única que ho fa; fins i tot el seu nebot australià i l'aforament al complet d'un bar del Born s'apunten), que es dediqui a emborratxar-se amb dues bessones que parlen a l'uníson i es calcen espardenyes i barretina o que li llenci petons a l'estàtua de Casanova cada vegada que passa pel davant.  

Pedro Ruiz representa un capellà dominic amb dificultats per complir dignament amb la seva amiga dominicana

Notícies relacionades

Ventura Pons ha dirigit (en tres setmanes) ha escrit el guió (en dos) i ha produït la pel·lícula. Preguntat pel pressupost de ‘Sabates grosses’, que compta amb suport de la Generalitat (“però pagaran el 2018”) però no del Ministeri de Cultura (“aquests no paguen mai”) ni de cap televisió, el director ha sostingut que el desconeix. Que roda pel plaer de fer cine.   

El director s'ha envoltat d'un repartiment que considera com la seva “família” per rodar, en paraules de Joan Pera, “un divertimento, una historieta divertida”.  Destaca, a més d'aquest, un Pedro Ruiz, absent avui, que interpreta un capellà dominic carca, que condueix un Mercedes i fuma havans de primera però visita el psicoanalista per solucionar un petit problema: tenir “una fe tan viva i uns engonals tan morts” que no permeten satisfer la seva amiga dominicana, mare d'un jove que vol ser el primer president negre de la república catalana.