Les diferents cares del lied, segons Sarah Connolly

Sensible, subtil, intensa i cristal·lina en la dicció per extreure de cada síl·laba tota la profunditat poètica de les cançons d’un singular repertori. Així es va mostrar la versàtil mezzo anglesa Sarah Connolly. Acabada de nomenar dama per Isabel II, va exercir com a tal en el regne del lied i va posar als seus peus al públic de Santa Maria de Vilabertran, acompanyada per un magistral Malcom Martineau, sense recórrer a clàssics del gènere com Schubert i Schumann. Partint del lirisme de Richard Strauss i seguint amb els vienesos Zemlinsky i Korngold, va acabar desembocant en les Cinc elegies de Hollywood d’Eisler, en què l’autor projecta la visió amarga de Brecht sobre la seva vida d’exiliat, abans d’enlluernar amb Aaron Copland i Britten.

    

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Va transitar de l’alemany a l’anglès –amb dos bisos de Poulenc en francès–, però mostrant un gran domini del llenguatge musical en tots els idiomes, encara que demostrés sentir-se més còmoda en el repertori amb la seva llengua nativa. La cantant, que havia cancel·lat dos compromisos abans d’actuar a Vilabertran, va alterar lleugerament el programa eliminant una peça de Strauss i una altra de Korngold. Això va fer pensar que estava prenent precaucions, però n’hi va haver prou que desgranés el romàntic Himne d’amor de Strauss, per entendre que disfrutaríem de l’artista en plenitud de facultats. L’atmosfera de la nit i el clímax de melancolia de les següents cançons, interpretades amb una mesurada i a vegades continguda vocalitat en què cada síl·laba adquiria una captivadora dimensió poètica, van deixar empremta en la magnetitzada audiència.

DE ZEMLINSKY A BRITTEN

El passeig per les peces dels oblidats, al seu temps, Zemlinsky i Korngold no va fer res més que evidenciar que per a aquesta gran cantant d’òpera, que veurem al novembre al Liceu amb Tristany i Isolda, el lied no té secrets. Impecable aplicació de l’estil a les peces sobre textos de Maurice Maeterlinck de Zemlinsky, i emoció a la Cançó de mort i Immortalitat de Korngold. Esplèndida també amb Eisler, en la continuació del segon lied va acabar seduint amb la barreja de jazz i folklore d’Aaron Copland aplicada als poemes d’Emily Dickinson. Vida, mort, soledat i naturalesa són temes que va desplegar amb una frescor i lirisme desbordants. L’embruix de les cançons de bressol de Britten va tancar, allargant el xiuxiueig de les últimes notes, un recital memorable.