Paco Plaza: "L'educació catòlica et programa per a tot allò sobrenatural"

Paco Plaza (València, 1973) ha provocat por amb licantrops i zombis. Ara posa els ulls en l’únic expedient policial a Espanya que suggereix la possibilitat de fenòmens paranormals. Verónica, que s’estrena avui, és una pel·lícula que parla d’espectres pels passadissos d’un pis de Vallecas. Parla també de qui som (o qui érem als anys 90): els gots Duralex, la llet bullida al foc, el netejador Centella, els col·legis de monges i les carpetes forrades d’ídols musicals. Verónica parla de Cría cuervos (Carlos Saura, 1976) i La guerra de papá (Antonio Mercero, 1977), i del duríssim pas que suposa deixar la infància i convertir-se en adult; un pas que la protagonista farà després d’un ¿innocent? joc de ouija.

                                                                                                                        

–Tots els xavals de la generació EGB vam jugar amb la ouija. ¿Vostè també?

–És clar.

–¿Hi jugaven de forma seriosa o de broma?

–Érem adolescents, ho fèiem de broma, però t’acollonies igual. Teníem riures nerviosos amb què intentàvem dissimular l’esgarrifança de por.

–¿Alguna vegada va passar alguna cosa?

–No em vull fer el misteriós, però recordo moments d’ensurt quan el got semblava dir coses. Sempre teníem el dubte de si algú l’havia empès o no. Vam tenir moments confusos i aterridors.

–La generació EGB també va créixer amb Jiménez del Oso. ¿Creu o ha cregut alguna vegada en els fenòmens paranormals?

–I tant que sí que hi crec. El que no té sentit és no creure-hi. Veig al meu voltant tantes coses inexplicables... Penso que hi ha molts misteris al món, coses per a les quals encara no tenim cap explicació. Potser algun dia sí que en tindrem. Jo disfruto del que queda inexplicat perquè la ciència, tot allò que és palpable, és molt menys interessant que el que és suggerit.

 

–Verónica està inspirada en fets reals. ¿Va accedir als arxius policials?

–No n’hi ha. L’únic que està disponible és l’expedient redactat per l’inspector, que és molt més breu del que pot semblar. Ve a dir que ell ha sigut testimoni de coses inexplicables. I apunta detalls, com cops a la paret i esgarrapades en un pòster. Un inspector de policia, un tipus seriós, que admet que va veure alguna cosa que no es pot explicar.

–¿És la seva pel·lícula més personal?

–Sí. Sento un vincle molt fort amb la protagonista, en qui he bolcat molts records perquè comparteixo el pànic de créixer. L’adolescència és aquella etapa en què, d’un dia per l’altre, et surt veu de senyor i pèls al bigoti. L’adolescència és una hòstia amb què t’arrenquen d’un parnàs. En el cas de les noies té un moment molt puntual: la menstruació. Aquella frase aterridora de «ja ets dona». ¿Perdona? ¿I això què significa?

–La protagonista és una nena atrapada en una vida de dona. Té tres germans petits a qui alimenta, cuida i estima.

–És una noia a qui li estan robant la infantesa. Jo volia parlar de la por a abandonar la infància. Hi ha un moment molt significatiu, quan la teva mare et deixa a terra i et diu «ja no t’agafo més a coll, camina tu sol perquè ara ja peses molt per agafar-te». La mare de Verónica li diu: «Necessito que creixis, que m’ajudis». L’adolescència és una puntada de peu al cul que et fa fora de la infància, un període en què et construeixes com a persona.

–Verónica està ubicada en un col·legi de monges. ¿Vostè va estudiar amb capellans?

–Sí. La meva experiència va ser estupenda. Et podien caure clatellots, però no ho percebies com una cosa negativa. Que et clavés una hòstia un professor no era motiu per muntar un número. M’interessa ubicar l’acció en un col·legi catòlic perquè tots els que tenim educació catòlica estem programats per al que és sobrenatural.

–¿Pels Crists a les parets?

–No només pels Crists. Aquest senyor va morir i al tercer dia va ressuscitar. Aquest senyor curava els cecs i la verge Maria va concebre sense pecat. Allò permet que el teu cervell es prepari per a coses antinaturals.

–La història que narra reflecteix molt bé Espanya. ¿Es pot entendre fora de les nostres fronteres?

–No hi ha res més universal que la cosa local. El paradigma de cine local que explica el seu país a la resta del món és el coreà, que viatja per tot el món perquè han fet una clara aposta per explicar la seva història, el seu humor i la seva idiosincràsia. Si un estranger em pregunta què va ser la guerra civil espanyola li posaria La vaquilla. Berlanga és el que millor ha explicat com som: El verdugo, Plácido....

–¿Tornaria a dirigir O.T. la película, 

–Sí. O.T. és de fet una història humana, sobre persones que persegueixen un somni. El material emocional que proporciona un reality és material dramàtic de primera.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

–No vull acabar aquesta entrevista sense preguntar-li per l’atemptat que va tenir lloc a Barcelona. ¿Vostè era a la ciutat quan va passar?

–No, hi vaig anar dissabte, dos dies després. Vaig passejar fins a la plaça de Catalunya. Tenia una necessitat de sentir-me connectat amb la realitat, és la ciutat on he viscut durant 10 anys, la meva dona [la cineasta i actriu Leticia Dolera] és de Barcelona i tinc molts bons amics allà. Era impossible no sentir que el terra es movia sota els peus. Han sigut dies d’una emoció molt profunda, però a la vegada he sentit que tot el comportament de les autoritats barcelonines i catalanes ha sigut exemplar. M’he sentit commogut i orgullós de la dignitat i l’honestedat amb que s’han manifestat les autoritats. Dins de la ferida i del dolor, intens, ens queda el consol que tenim una ciutat de la qual podem estar orgullosos.