S'apaga la vehemència de Nati Mistral

Natividad Macho Álvarez, en art Nati Mistral, un cognom que va agafar prestat a la poeta xilena Gabriela Mistral, va morir ahir a Madrid als 88 anys, després de patir un infart cerebral fa uns mesos. L’artista admirava profundament Marlene Dietrich i igual que ella va simultaniejar la interpretació al teatre i el cine amb la música. Sobre l’escenari, amb la seva dicció clara i potent, tenia una enorme força, igual que com a cantant. Mostrant les dents com a senya característica no desaprofitava mai l’exhibició de la seva vehement vena dramàtica.

Fa cinc anys, va confessar al periodista Jesús María Amilibia que desitjava que el seu epitafi fos «Adeu imbècils», amb el qual feia patent, per un costat, el gran cabreig que sentia davant el món i, sobretot, davant de tipus d’ismes (comunisme i socialisme eren les seves bèsties negres) i per un altre costat que se sentia molt unida que a Llatinoamèrica, on va seguir fent gires mentre a Espanya era un figura del passat. Ella no ho amagava, es declarava «derechona» amb orgull i encara que els últims anys ja no airejava en públic la seva inclinació per Franco sí que declarava la seva admiració per José Antonio Primo de Rivera. Famosos van ser els seus insults a Pablo Iglesias, a qui va definir com «el noi de les fotocòpies».

Nascuda al si d’una humil família madrilenya el 1928, va començar a treballar de nena al teatre i amb 15 anys, va guanyar un premi a Ràdio Madrid cantant un fado. Més tard va ingressar a la companyia de Lola Flores i Manolo Caracol i, el 1947, es va incorporar a Los vieneses. Després que Toni Leblanc l’abandonés gairebé davant l’altar, Nati Mistral se’n va anar a viure cinc anys a Alemanya.  Finalment, va acabar casant-se amb l’industrial català Joaquín Vila Puig, que va morir el 2014 i amb qui no va tenir fills.

ESTRELLA DEL TEATRE MUSICAL

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

A finals dels 50, i a la companyia de  Luis Escobar, productor del teatre musical, es va convertir en una de les grans estrelles d’un gènere encara no gaire habitual a Espanya, amb títols com El hombre de la Mancha, La Perrichola i La corte del faraón. El 1962 i a les ordres de José Tamayo va ser una memorable Mari Gaila, la protagonista de Divinas palabras, amb  Manuel Dicenta en el que va ser el primer muntatge de Valle-Inclán durant el franquisme. Tornaria a recuperar el mateix personatge, també amb Tamayo, 25 anys després. Premi Nacional de teatre el 1997, entre les seves intervencions teatrals destaquen les seves interpretacions de La malquerida o La celestina. Els últims anys va oferir diferents recitals de poesia, Ella ha sigut l’actriu espanyola que més vegades ha interpretat les obres de Lorca.

Com a cantant, va simultaniejar els cuplets amb els tangos, la copla, els boleros o els valsecitos peruans. Al cine no va ser tan prolífica. Durant els anys 40 va tenir papers protagonistes en pel·lícules com María Fernanda, la jerezana o Currito de la Cruz, però la seva filmografia es xifra en una desena de pel·lícules.