Un bulevard de cor pop

No hi ha sentiment més barceloní que la nostàlgia per allò que un dia (qualsevol dia, sempre que sigui pretèrit) va ser la Rambla; és una emoció compartida que travessa el temps i agermana generacions.

Santiago Rusiñol ja deia a principis del segle XX que el passeig s’havia convertit en un trist succedani i que la Rambla verdaderament bona era la de la seva joventut; és una idea que, reformulada amb infinites variacions, no ha deixat de repetir-se. Barcelona sempre ha trobat a la Rambla el millor del seu passat i el pitjor del seu present, i d’aquesta dualitat han nascut cròniques i novel·les, poemes i cançons.

Amb la seva capacitat per absorbir modes i experimentar mutacions, els 1.200 metres de bulevard han sigut territori idoni per a l’exaltació pop («Ray Davies, Portobello i les Rambles», cantava Loquillo a Leyenda, irresistible homenatge al fotògraf Flowers, aquell personatge ancorat al veí carrer de Tallers i de presència tan emblemàtica com la de la Monyos o el Maradona de la Rambla) i també han inspirat visions elegíaques i retrats de punxant costumisme crític.

Entre les primeres brillen Les floristes de la Rambla, oda d’aire afrancesat que Miquel Porter va aportar al repertori dels Setze Jutges (i que Joan Manuel Serrat va rescatar a Banda sonora d’un temps, d’un país), i, sobretot, la bellíssima i tristament profètica Han tancat la Rambla de l’insigne Sisa («prens una cervesa / penses en el futur / quin país més bèstia / m’ha tocat viure amb tu…»).

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Més àcida, encara que també entranyable, és la mirada de l’astre intercomarcal Quimi Portet en l’enganxosa La Rambla, que introdueix l’estrident presència de turistes en el paisatge de mariners i noctàmbuls evocat per Sisa («anem a voltar per la Rambla / vestits amb gorros de paper / ens pintem de rosa la cara / i parlarem en estranger»). El grup Las Ruinas afina encara més el traç en l’hiperrealista retrat contemporani Cerveza beer («por Sant Pau llego a la Rambla / los guiris cantan ‘para bailar la bamba’»).

I, entre els uns i els altres, el ramblejar contumaç de Manu Chao («Rambla p’aquí / Rambla p’allá / esa es la rumba de Barcelona») i de La Troba Kung-Fú («sempre vaig Rambla avall / i tombo pel carrer Hospital», canten a Barcelona), per arribar al final de la Rambla i topar amb La negra Flor de Radio Futura. «La flor de las Ramblas / es su poder», proclamava el titànic Peret a Gitana hechicera. La Rambla és poderosa. I pop.