Danièle Thompson: "És molt difícil conservar els amics de la infantesa"

Paul Cézanne i Émile Zola van créixer junts i van anar a la mateixa escola a Ais de Provença. Malgrat pertànyer a classes socials diferents, van compartir al llarg de tota la seva adolescència i joventut somnis i inquietuds i van consolidar una amistat que s’estendria gairebé fins al final dels seus dies, fins que Zola va publicar la seva novel·la L’obra i Cézanne s’hi  va veure reflectit de manera ignominiosa.

Per a la directora Danièle Thompson aquesta relació es va convertir en una obsessió. Va començar a indagar al voltant d’ella i es va submergir en la correspondència entre tots dos. La seva missió era accedir a un nivell molt íntim, que no tingués res a veure amb les respectives obres, sinó que ens obrís la porta a la seva esfera més privada per entendre així millor dues de les grans personalitats culturals del S.XIX. «Moltes vegades intentem comprendre els artistes a través de les seves obres», explica la directora. «En el cas de Zola sabem que estava implicat activament en la lluita obrera, que es preocupava pels treballadors, que tenia una consciència social. Però no podem saber gran cosa de Cézanne a través de les seves pintures».

Genis molt diferents

Cézanne y yo intenta desvelar aquests clarobscurs submergint-nos en les respectives trajectòries vitals d’aquests dos genis contraposats (interpretats amb brillantor per Guillaume Canet i Guillaume Gallienne) tant en el seu caràcter com en les seves respectives ambicions professionals. «Tenien una sensibilitat molt diferent. Zola era reservat; Cézanne, colèric. A l’un el preocupava el poble, però va acabar acomodant-se en l’èxit, i a l’altre, només pintar i pintar». És la primera vegada que Danièle Thompson roda un drama històric. Totes les seves anteriors pel·lícules s’inscriuen dins del gènere de la comèdia (Jet Lag, Sopar d’amics), però ella mateixa s’encarrega de recordar que va ser la responsable d’adaptar la novel·la d’Alexandre Dumas per a Patrice Chéreau a la magnífica La reina Margot. «M’encanta el cine d’època i em venia molt de gust endinsar-me al París dels impressionistes perquè va ser un moment molt efervescent». Per això, al llarg de la pel·lícula es passegen per la pantalla Manet, Monet, Renoir, Pissarro o Degas, que a poc a poc van anar obtenint reconeixement mentre Cézanne es quedava enrere, criticat pels seus companys i per l’opinió pública.  

Amistat de joventut

Una altra gran preocupació de la directora francesa va ser intentar capturar la llum dels quadros del pintor. Va treballar aquest aspecte d’una manera molt conscienciosa amb el seu director de fotografia, Jean-Marie Dreujou. «Era tan d’important captar la penombra dels interiors a través dels llums de gas, com el dels paisatges de la naturalesa, aquell plein-air dels impressionistes, així com matisar els contrastos existents entre els colors del nord i del sud de França». 

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

En realitat, més enllà de la importància cultural dels dos personatges, Danièle Thompson no va voler perdre de vista que estava explicant una història d’amistat que amb el pas del temps es va anar deteriorant d’una manera inexorable. «L’amistat en la joventut és sempre més despreocupada. Però cada decisió que prens en la vida et pot separar de les persones que estimes. En aquest cas hi va influir la fama, però, siguem sincers, resulta complicadíssim conservar els amics de la infantesa». 

Durant els últims temps no paren de succeir-se biopics al voltant d’escriptors i pintors. Aquest mateix any s’estrenava Paula, que ens descobria la vida de Paula Modersohn-Becker, i també Stefan Zweig, adiós Europa, sobre l’intel·lectual austríac. Danièle Thompson creu que els artistes són figures molt enigmàtiques que exerceixen una enorme fascinació en el públic. «A mi m’interessen més que els blockbusters», diu fent broma.