Lindsay Kemp, poeta de la pantomima a Porta Ferrada

Deu anys després de la seva visita a Peralada amb Els contes de Hoffmann, Lindsay Kemp ha tornat a passejar la seva llegenda per la Costa Brava. Als 79 anys, va ser dissabte al Festival de la Porta Ferrada amb Kemp dances per mostrar, amb noves i velles coreografies, el seu exultant estat d’ànim. «Quan soc a l’escenari em sento jove», diu. Només així s’entén la frescor d’aquest espectacle. El poeta de la pantomima va demostrar al Teatre Auditori que els més senzills recursos del llenguatge de la dansa i el mim són suficients per recrear els fascinants mons onírics que bullen al seu interior.

Potser és el seu últim espectacle, però Kemp i els seus col·laboradors mostren una màgia tan desbordant que sembla nou. Les peces més recents remeten, en el seu estil i execució, a les anteriors, i les recuperades semblen insuflades per un aire renovat. Amor, vida, mort i bogeria desfilen per aquest variat còctel. L’artista britànic va impactar tant el públic que no coneixia la seva trajectòria com els que l’han seguit des de la seva eclosió als anys 70 amb Flowers, així com per la seva direcció escènica de Ziggy Stardust, de David Bowie.

La delicadesa dels seus moviments a Records de La traviata, posant-se a la pell de Violetta i amb la veu de fons de Maria Callas, ens va situar en la part més íntima i dramàtica de l’òpera. Movent-se per l’escenari o tombat a la chaise longue, amb un mocador tacat de sang entre les mans, va transmetre més emoció que algunes dramatitzacions. 

ALT NIVELL

Notícies relacionades

Els perfums de Lindsay Kemp, a Porta Ferrada

Blur no té ningú que els canti

Kemp va intervenir també solitari a La flor, amb el Laudate dominum de Mozart, i a L’àngel, batent elegantment les ales amb la música del Rèquiem de Verdi. Va resultar imponent a Fragments del diari de Nijinski, recreant les bogeries del geni en el seu final, vestit amb una camisa de força, al costat dels altres quatre companys d’aventura.

Dins de l’alt nivell, van destacar les intervencions de Daniela Maccari a La femme en rouge, on va exhibir amb el ball el seu amor per un partisà francès en plena invasió alemanya i va expressar dolor després de contemplar l’afusellament; a La meva vida, al costat d’Ivan Ristallo i James Vance, i en solitari a El cigne, on la ballarina es transforma en una au alada.