Sweet California: "La dona espanyola té poder"

Dos mesos i mig després d’omplir l’Auditori del Fòrum, Sweet California porta el seu dinàmic i apoderat pop amb accents de rhythm and blues aquesta nit al Festival de  Cap Roig. Parlem amb una de les seves integrants, Tamy Nsue (a la foto, a l'esquerra), madrilenya amb arrels guineanes que va començar com a coreògrafa i corista del grup fins que, a començaments de l’any passat, es va integrar en el trio suplint la integrant original Rocío Cabrera.

-La de 'girl band' ja és una etiqueta antiga: Spice Girls, Destiny’s Child… ¿S’hi identifiquen? 

-Sí, sí, ens hi sentim còmodes perquè reflecteix una realitat: som una 'girl band', un grup femení, i estem molt contentes que se’ns relacioni amb grups com aquests o com TLC. Les admirem des de molt petitones i són el nostre exemple a seguir. ¡Encantades de la vida amb aquesta etiqueta, vaja!

-¿En quins cantants s’ha fixat més?

-Tinc una figura, Beyoncé, els seus concerts ja me’ls posava de molt petita. M’encantava imitar-la i cantar i ballar com ella. La meva mare em va veure tan motivada que em va apuntar a classes de dansa. Però m’agrada el rhythm and blues en general, la música afroamericana, i després, l’electrònica i el nou pop anglès.

-Beyoncé, ¿com a model d’artista total, diva i empresària? 

-Sí, per tota la seva personalitat. En el missatge que transmetem, de 'girl power', crec que Beyoncé està a dalt de tot. És una dona que té una gran empresa a nivell mundial, una figura molt poderosa, de les més influents del món. ¡Tant de bo Sweet California pogués influir tant mundialment com ella!

-¿Són feministes? 

-Bé, segons el diccionari, feminista és una persona que creu en la igualtat entre l’home i la dona. Hi ha qui ho interpreta malament. Jo crec en la igualtat, que tinguem exactament els mateixos drets. He tingut uns pares que m’han fet creure això: la meva mare té una carrera igual que el meu pare, tots dos han treballat igual i, a casa, el mateix. Ho he après d’ells. Ens sentim dones amb poder en aquest món, amb ganes de viure, lluitar i treballar.

-¿Han tingut la sensació de no ser preses prou seriosament per ser noies? 

-Encara que a vegades es digui que Espanya és un país una mica antiquat, crec que la dona espanyola té molt poder i està valorada. Encara s’han de canviar algunes coses, però l’home espanyol respecta la dona. En la meva generació no veig mai que un noi et miri per sobre de l’espatlla. Estic orgullosa del meu país.

-El seu feminisme no és guerrer: la seva paraula fetitxe és sweet. No sembla que busquin el xoc de sexes.

-¡De cap manera! Als nostres concerts venen un munt de nois i estem encantades. I al mateix temps, les noies i les nenes, que són majoria, ens valoren.

-Les veuen com un model.

-Sí, i això és molt bonic. Als  nostres concerts venen des de nenes de 6 anyets, que van al seu primer concert, fins a noies i nois de 18, 20 o fins i tot més grans. A la vegada, sentim una responsabilitat: anem molt amb compte amb el que diem, quines fotografies pugem a les xarxes socials, com ballem… Tinc germans petits i no volem dir coses inapropiades. Volem transmetre idees positives.

-El seu equip de management és el mateix que al seu moment va llançar una boy band, Auryn. 

-Sí, actualment estem amb canvis, però va ser així.

-¿Què diuen si les anomenen grup de laboratori? 

-Bé, al principi, quan algú crea alguna cosa, ho fa pensant en el que li agradaria, però després van passant coses. Rocío [Cabrera] se’n va anar, vaig aparèixer jo… I això no és res de laboratori, és totalment real: unes amigues que tenien un grup i que després busquen algú. Ens hem acabat ajuntant tres amigues que estem vivint un somni. S’ha de tenir en compte el que comporta la convivència: moltes hores de furgoneta, de xou, moltes tensions, entrevistes, estar bé… I entre nosaltres ens ajudem moltíssim. Sí, en un començament algú va tenir una idea: «Jo vull fer això així». Però al final aquestes idees es canvien i hi ha altres coses que surten soles.

-En la seva música hi ha ingredients de rhythm and blues però domina el pop. ¿És difícil triomfar a Espanya amb el rhythm and blues? 

-Sí, perquè és un gènere que no ha tingut gaire fortuna aquí. El rhythm and blues que escolto no ve d’Espanya. Sweet California és sobretot un grup de música pop, i segons el moment aquest pop és d’una manera o d’una altra.

-Al seu tercer disc, titulat '3', componen per primera vegada i el castellà  guanya terreny a l’anglès. ¿Aniran per aquí en el futur? 

-Crec que el castellà anirà cobrant importància, sí, perquè som un grup espanyol i no hi ha millor manera d’expressar-se que en el teu propi idioma, però també conservarem l’anglès perquè és més fàcil per compondre.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

-Avui actuen al Festival de Cap Roig. ¿Què pot esperar qui no les hagi vist mai? 

-A vegades, als festivals, com que hi ha artistes més importants que tu, t’has d’ajustar a la situació, però gràcies a Déu en aquest ho podem portar tot: pantalles, 'mapping', coreografies amb ballarins, canvis de vestuari… Serà un concert molt dinàmic, perquè la gent s’ho passi bé. Bé, més que un concert és un espectacle.