La innocència danyada de Nastassja Kinski

«¿Per què no para tota aquesta gent de mirar-me?», diu Nastassja Kinski visiblement alterada a l’inici d’una de les escasses entrevistes que ha accedit a concedir al Festival de Locarno, a Suïssa, que aquests dies li rendeix homenatge.

A causa del seu aparent pànic a l’exposició pública, l’accés que ofereix a la premsa és limitat i altament condicionat. L’actriu va exigir aprovar cada fotografia que li facin i cada paraula que es posi en la seva boca. I sota cap concepte es podia preguntar sobre Klaus Kinski, el seu pare, al qual el 2013 va acusar d’haver intentat abusar sexualment d’ella, just després que la seva germanastra Pola confessés en un llibre de memòries haver sigut violada sistemàticament per l’actor durant més d’una dècada.

 «Aquest premi és un motiu per apreciar encara més l’art que he contribuït a crear i la gent amb qui he treballat al llarg de la meva carrera, sobretot aquells que han deixat d’estar entre nosaltres», assegura l’alemanya en al·lusió a John Heard i Sam Shepard, recentment desapareguts. Amb l’actor va treballar a 'El beso de la pantera' (1982); al dramaturg i intèrpret el va conèixer durant el rodatge de 'París, Texas' (1984), que inclou una de les millors interpretacions de l’actriu.

És en aquests dos títols i en altres com 'Tess' (1979) i 'Història d’amor' (1981) on queden especialment clars el talent en brut i l’aclaparadora sensualitat que van permetre a Kinski treballar per a Roman Polanski, Francis Coppola, Wim Wenders i Paul Schrader. «Llavors no era conscient de què suposava rodar a les ordres d’aquests genis. Era molt jove. Em deixava portar», recorda. «Polanski va ser el primer que em va fer sentir una actriu adulta i Coppola em va ensenyar a deixar-me guiar pels meus somnis. De tots en vaig aprendre alguna cosa». 

No obstant, el que ha guiat les seves decisions artístiques ha sigut una altra cosa: «L’extraordinària curiositat que sento per la resta d’éssers humans i les ànsies per connectar amb ells. Vaig néixer a Berlín i vaig créixer a Itàlia, també vaig anar a l’escola a Caracas, i el que soc com a artista i com a ésser humà prové d’aquest multiculturalisme. També amb Espanya tinc vincles emocionals molt forts».

Durant la conversa Kinski al·ludeix diverses vegades a Espanya. Parla de la seva amistat amb Almodóvar, i de la fascinació que sent per Carlos Saura; es mostra confosa al saber que el seu entrevistador no coneix en persona ni Pau Gasol ni Rafa Nadal. I explica una intrigant història d’infància: «Tenia 5 anys i era a Almeria, i mentre buscava el meu gat em vaig perdre. Uns gitanos em van trobar i em van portar amb ells. Van ballar flamenc per a mi, i vaig conèixer un nen del qual em vaig enamorar. És una experiència que recordo sovint».

«ULLS QUE MIREN CENSURADORS»

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Però matisa, es nega a viure de records. «No sento aquesta mena de nostàlgia segons la qual qualsevol temps passat va ser millor. Sé que pel·lícules com 'París, Texas' o 'Història d’amor' són irrepetibles, però no miro al passat sinó al futur». Kinski, això sí, no s’ha posat davant la càmera des que el 2013 va participar en el film 'Sugar', i abans només va fer una breu aparició a 'Inland Empire' (2006).

«Trobo a faltar el cine, però des dels 12 anys vaig rodar sense parar i va arribar un punt en què vaig sentir que havia de viure la meva vida». En ocasions, lamenta, «l’art està massa envoltat de soroll, de gent que jutja, d’ulls que miren censuradors», i assegura no penedir-se de res. «Ara vull reenganxar-me», afegeix, i amb la seva mirada deixa clar saber que això li serà molt difícil. «Estic treballant-hi».