El seu fill ha mort. ¿Vol donar el seu cor?

“El seu fill ha mort. ¿Vol donar el seu cor?” La novel·la d'èxit 'Reparar els vius' 'Reparar els vius'(Angle) es trasllada ara al cine sota el ferm propòsit de la seva directora, Katell Quillévéré (Costa d’Ivori, 1980), de respectar el to poètic del llibre, on l’escriptora francesa Maylis de Kerangal narra les 24 angoixants hores de mort cerebral d’un xaval després d’un accident de trànsit. Els pares reben la notícia i, de cop, han de valorar la idea que el cor del seu fill serveixi per donar vida a un altre ésser humà, una traductora parisenca de 50 anys que té els dies comptats. Tant el llibre com la pel·lícula vessen de notes poètiques malgrat que mostren amb total cruesa un trasplantament de cor, operació en què conviu l’última tecnologia amb l’acte gairebé paleolític de cosir. 'Reparar a los vivos' s’estrena demà. 

  

  Protagonitzada per Emmanuelle Seigner, ha sigut venuda a tots els països, excepte Rússia. «No sé per què», afirma la realitzadora. El tema –la mort d’un jove, sa i amant del surf– és molt delicat i l’equip sabia que podia caure en el fang melodramàtic. Per això, van mirar de mantenir un equilibri entre el punt de vista mèdic i el sentimental (uns pares que han de decidir en unes hores si donen els òrgans del seu fill, mort cerebralment però que encara respira gràcies a una màquina). «No és un documental o un reportatge d’investigació sobre les donacions. És cine. Per això vaig creure important buscar l’equilibri entre la poesia del llibre i els aspectes purament hospitalaris i mèdics». ¿Com es tracta el cos d’un mort? ¿Com s’opera? ¿Com es cus? ¿Com es truca a una dona malalta del cor per dir-li que té un donant d’òrgans? ¿Com viuen el trasplantament els fills adolescents d’aquesta dona? ¿Què sent el metge, si sent alguna cosa?

MULTITUD DE «PORTES»

La realitzadora busca que el públic s’emocioni, però no ho fa a qualsevol preu. «M’agradaria que la gent fes una reflexió sobre l’ésser humà, sobre el que suposa que algú doni el seu cos a un altre». I afegeix: «També m’encantaria que el públic s’adonés de totes les portes que té la pel·lícula: la relació entre una mare i el seu fill i la relació entre una família i l’hospital».

    

Abans de començar el rodatge, la directora i els actors van realitzar un important treball d’investigació en l’àmbit purament mèdic. «Vam parlar amb tots els professionals implicats en els trasplantaments perquè ens comentessin com és la seva feina. De fet, els actors van fer pràctiques, podem dir-ne així, a diversos hospitals».

    

Seigner (que es posa a la pell de la mare del xaval mort) fa un treball de contenció, malgrat tot el drama que comporta el seu personatge. «Li vaig demanar que mantingués el pudor i la dignitat d’una mare que rep per telèfon la pitjor notícia que una mare pot rebre. El seu fill, a qui ha deixat en una jornada de surf, ha tingut un accident i està hospitalitzat». «El treball de Seigner és fantàstic. Crec que els actors emocionen més quan estan continguts que quan exploten a plorar», destaca.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

  

 La responsable de l’adaptació al cine deixa clar que va llegir la novel·la «amb total humilitat» i que en va escollir els aspectes més cinematogràfics. Per això es va centrar en el present dels protagonistes. El llibre és ple de records del passat amb els quals els pares rememoren el seu fill, inclosa la seva infància, una cosa que faria la pel·lícula excessivament llarga. 'Reparar a los vivos' no ho és. És dura. Això sí.