Pablo Berger: "Amb 'Abracadabra' em puc donar un cop mortal"

Pablo Berger (Bilbao, 1963) creu en el públic. Considera els espectadors éssers adults i hi confia per fer salts mortals. Ho va fer amb 'Torremolinos 73' (un èxit mundial que va tenir fins i tot un 'remak'e xinès) i amb la torera i muda 'Blancaneu', amb la qual va conquistar 10 premis Goya. 'Abracadabra', que estrena demà, comença com una comèdia costumista i hilarant en què un matrimoni (Maribel Verdú i Antonio de la Torre) surt disparat cap a un casament 'hortera' en extrem. Ella és addicta a la roba de mercat. Ell, un masclista que viu per al Reial Madrid i que se’n burla quan un familiar (José Mota) l’hipnotitza enmig del convit. A partir d’aquí, Berger realitza amb mestria el retrat d’una Espanya desballestada que esmorza 'porras' greixoses en bars 'cutres'. La sorprenent 'Abracadabra' passa així del riure al drama amb tocs de gènere negre, fantàstic i de terror.

–La seva pel·lícula té al darrere empreses 'mainstream' com Sony i Antena 3. Però vostè ha fet el que li ha donat la gana.

–Els meus tres llargs els he fet amb llibertat absoluta, des de l’elecció d’actors fins al muntatge final. Després de l’èxit de 'Blancaneu', teníem moltes nòvies en la indústria. Quan la productora Arcadia va parlar amb Sony i Antena 3, va posar aquesta condició: la meva llibertat. Crec que el cine ha de ser una aventura de risc, una aposta personal.    

–Abracadabra és una comèdia que comença divertidíssima. Però que es torna negra. 

–Com la vida, que no és ni un drama ni una comèdia. Sempre he barrejat els gèneres. 'Torremolinos 73' era una tragicomèdia, i 'Blancane'u, una comèdia amb una capa gruixuda de melodrama. El meu nou treball és una nina russa de gèneres, una comèdia dins d’un drama, una pel·lícula de terror, un noir amb notes de realisme social i fins i tot un musical. Per a mi, escriure el guió és com tocar una taula d’ouija amb la qual em deixo portar. Ho faig de manera automàtica, parlo de les meves obsessions i em sento com la nena de 'L’exorcista', vomitant peces d’un puzle que en aquell moment no entenc i que té a veure amb imatges. Després poso ordre a aquest caos.

–La barreja infinita comporta riscos. 

–Sí, perquè l’espectador no sap quina terra trepitja. Però penso que això és un valor, és com un número circense. Com a director, soc un acròbata que està a la corda fluixa. L’espectador està a sota i sap que el cop que em puc donar és mortal. Si puc arribar a l’altre costat de la corda, ho saben apreciar. No sé si 'Abracadabra' és una bona pel·lícula o és dolenta, el que sí que sé és que és arriscada, diferent. No se sap mai què passarà en el següent fotograma.

–Ha passat de l’'Hi havia una vegada Blancaneu' a l’'Hi havia una vegada una parella de l’extraradi de Madrid'. 

–Sens dubte. El primer pla és la M-30 amb uns blocs de pisos. Jo visc al centre, al barri de Malasaña, però la meva vida no és gaire diferent de la dels protagonistes. Ells són un matrimoni amb una filla de 13 anys. Jo estic casat, tinc hipoteca i una filla de la mateixa edat amb la qual faig els deures. El pis d’'Abracadabra' és una rèplica exacta de la casa on vaig viure fins fa poc.

–Antonio de la Torre dona vida a un recalcitrant masclista. ¿El preocupa la violència domèstica com a cineasta? 

–Em preocupa, per descomptat. Crec que els realitzadors no hem de fer pel·lícules amb missatges, però aquesta comèdia és molt seriosa. He volgut reflectir la societat en un mirall, i potser m’ha sortit una mica esperpèntic. Al segle XXI, desgraciadament, seguim parlant d’això. El feminisme implica que la dona té els mateixos drets que l’home, una cosa que és inqüestionable. A 'Abracadabra', un home té hipnotitzada una dona amb actituds masclistes. Segur que ho va heretar del seu pare i del seu avi. Tant de bo la seva filla trenqui el bucle.

–¿Quant hi ha en la seva pel·lícula de '¿Qué he hecho yo para merecer esto?', l’èxit de Pedro Almodóvar? 

–No d’una manera conscient, però sí que hi ha un homenatge. Soc un devorador de pel·lícules i aquesta em sembla un dels grans títols de la història del cine. Almodóvar sempre ha estat connectat amb la meva carrera, em va escriure una carta de recomanació per anar a l’escola de cine de Nova York. Em consta que li van encantar 'Torremolinos 73' i 'Blancaneu'.

–¿L’han hipnotitzat alguna vegada? 

–Sí, no del tot, però sí. L’assessor hipnotista d’'Abracadabra'.

–¿Han tingut un assessor? 

–Com sempre. Abans de rodar, la part que més disfruto és la d’investigar. Sempre tinc assessors per a tot. Aquí hem comptat amb Jorge Astyaro. José Mota va estar fent classes durant un mes. Li asseguro que ara mateix podria hipnotitzar-la. Antonio de la Torre volia saber què se sent. I jo també.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

–¿No els va fer por? 

–L’hipnotisme té a veure amb un viatge virtual, sentir que estàs en una illa. El 30% de la població és hipnotitzable. Jo no vaig estar totalment hipnotitzat, però sí que vaig sentir una cosa pròxima al trànsit. Maribel [Verdú] i Antonio [de la Torre] hi van entrar completament. Crec en l’hipnotisme, que és una cosa molt semblant al cine. Vull que l’espectador somiï despert i entri en el viatge. Si no et vols hipnotitzar, no ho fas. Amb 'Abracadabra' passa el mateix. És una història diferent. Si tens prejudicis i ets un cínic, val més que no vagis a veure-la perquè aquesta pel·lícula necessita públic de ment oberta. ¿Què veuran? Una cosa que no han vist mai abans.