Miguel Ángel Vivas: "Res és més innovador que el cine de gènere"

En el seu quart llargmetratge, l’acabada d’estrenar Inside, el director sevillà Miguel Ángel Vivas s’atreveix amb l’adaptació de la brutal i insana Al interior (2007), obra de culte dels francesos Alexandre Bustillo i Julien Maury sobre una dona trastocada disposada a arrencar-li a una jove embarassada el fill que porta al ventre. El director de Secuestrados (2010) i Extinction (2015) relata la mateixa història, encara que alleugereix el to dement de l’original. El film, rodat en anglès, va inaugurar la passada edició del Festival de Sitges.

Adaptar una pel·lícula de terror de culte és un exercici de risc. ¿Què el va portar a acceptar el repte?

Quan em van proposar fer la pel·lícula em va fer bastant vertigen i el primer que vaig pensar és: «¿On et poses? Ves amb compte». Però vaig llegir el guió, m’ho vaig pensar amb calma i vaig veure que era una gran oportunitat de provar, experimentar i jugar, agafant una història molt bèstia, molt animal, i fer-la una mica menys fosca i més trepidant.

¿No el va preocupar mai què opinarien els fans d’Al interior

Jo sé que els més militants odiaran la meva pel·lícula. De fet, ja l’odien sense haver-la vist [somriu]. Jo només els dic que la vagin a veure, que Inside no és tant un remake com una adaptació. El que he fet ha sigut agafar la idea original per fer una cosa completament diferent perquè Al interior ja era perfecta com era. El meu millor homenatge era deixar-la en pau.

La seva pel·lícula és molt més accessible que la de Bustillo i Maury. ¿Sent que l’ha diluït?

L’original és una pel·lícula molt de festival, però molt complicada per ser exhibida en sales comercials. És massa brutal i sanguinària, és només per a estómacs forts. La meva versió és més apta per als cines. Vaig decidir allunyar-me del terror brutal i em vaig inclinar pel thriller trepidant: submergir l’espectador sota l’aigua, no deixar-lo respirar. Vaig compondre el film a manera de set pieces, cada una amb un estil de rodatge diferent, com si fossin contraccions, per anar creant cada cop més ansietat i arribar al clímax final.

Més enllà del thriller i el terror, Inside 

Així és. Amb Secuestrados em vaig plantejar parlar de la família actual, el seu comportament i els seus valors. A Extinction vaig eliminar la mare per parlar de la paternitat. I ara tocava matar el pare per parlar de la maternitat. Inside tracta de la transformació d’una dona al convertir-se en mare. Seria com el malson d’una mare per primer cop abans de donar a llum.

Ara s’estrena Inside 

El cine de gènere sempre es mou amb passos estranys. Però els grans directors hi són i hi continuaran sent. En qualsevol cas, el gènere és cada vegada més porós, més expansiu. És un cine obert, innovador i, sobretot, valent. Ara mateix res experimenta més que el gènere, el terror, tot i que sempre hi haurà un sector de la crítica que es negui a acceptar-ho i el consideri menor. És un problema de prejudicis.

Els grans festivals programen cada cop més cine de gènere en les seves seccions oficials.

És normal. It follows, La bruja i The Babadook són tres exemples de grans pel·lícules de terror que funcionen en festivals i tenen el favor de la crítica. Hi ha molta més innovació en aquestes pel·lícules que en moltes de les nominades a l’Oscar dels últims anys.

Vostè és tot un apassionat del gènere.

¡Pràcticament un friqui! Jo de petit no tenia gaires amics i ho vaig passar malament al col·legi, però sempre em podia refugiar en els còmics i les pel·lícules. Ara, fent Inside he pogut rendir homenatge a l’adolescent que vaig ser i que disfrutava veient aquell tipus de pel·lícules.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Encara que rodi en anglès, ho continua fent a Espanya. ¿El tempta anar-se'n fora a treballar?

De moment em conformo deseguir rodant, que no és poca cosa. M'agradaria rodar fora, però com a experimentació. Encara que preferiria seguir aquí, perquè és la cultura que conec de primera mà, i em resulta més fàcil parlar d'un noi sevillà que d'un de Kentucky. Encara que al final els sentiments, les pors i les necessitats són universals.