Sanjosex i Belda: "La globalització ens fa buscar la nostra autenticitat"

Sanjosex, identitat artística de l’empordanès Carles Sanjosé, i el sabadellenc Carles Belda, la van encertar de ple amb 'Càntut', on reconstrueixen amb respecte i llibertat 15 cançons populars conservades per transmissió oral. Un disc i una gira que responen a l’encàrrec d’Albert Massip, creador de la web cantut.cat, que recull 1.200 peces, en aliança amb Francesc Viladiu i el segell Bankrobber. Estrenat la tardor passada a la Fira Mediterrània, es mostra avui al Grec (sala Barts, 21.00 hores).

'Càntut' ja suma una trentena de concerts celebrats. ¿Ha superat les seves expectatives? (Carles Sanjosé) No teníem expectatives en aquest sentit, mai penses si el que fas serà un èxit, fas el que has de fer. (Carles Belda) Però ens ha sorprès la reacció emotiva, amb aquest punt fins i tot de comunió que hi ha als concerts. Gent jove que veu els seus avis feliços reconeixent una cançó.

¿Senten que han despertat alguna consciència? (C. S) L’encàrrec era donar a aquestes cançons una sonoritat actual i que arribessin a tota mena de públic sortint del circuit habitual de la música tradicional.

Arribar al Grec, ¿els fa pensar que han aconseguit un reconeixement oficial? (C. S.) Bé, diguem que Barcelona és una ciutat cosmopolita i que dins d’aquesta infinitat de cultures n’hi ha una que és la catalana, i encara que qualsevol persona pot entendre aquestes cançons, hi ha un públic al qual arriba d’una forma més directa. Tocar a Barcelona significa alguna cosa més, i estar al Grec també. Però per a un músic, tots els concerts són importants. (C. B.) A Barts estarem amb gent de la tribu i farem una espècie de missa pagana. Vas i cantes per als indis i els seus amics.

¿Els indis? (C. B) La gent per a la qual aquests càntics són propis, o la que té interès per disfrutar-los. Gent que menja canelons, paella i esqueixada. O no, però que s’hi vol acostar.

Es pot pensar que tot això és reaccionari: nacionalisme romàntic. (C. S.) Ens hem limitat a adaptar a la nostra manera un repertori que formava part de la vida quotidiana dels nostres avis.

¿Idealitzen el passat, una Catalunya que ja no existeix? (C. S.) No, no, per a nosaltres és un repertori molt interessant i vàlid. Fa il·lusió i toca la fibra. Però jo no en faig un discurs polític.(C. B.) No m’imagino a ningú dient això en relació, per exemple, al vi. Quan apareix la llengua es generen desconfiances. Però, al final, tot això és una vivència cultural. ¿Oi que t’agrada aquest vi del Priorat? Doncs jo et canto la cançó que potser era la banda sonora d’aquella vinya.

Hi ha un corrent de recuperació de la cançó transmesa a través de la memòria oral: és el cas de Maria Arnal i Marcel Bagés. (C. B.) I Joana Gomila. (C. S.) És molt interessant: hi ha una generació que es posa a investigar el seu passat, i això és conseqüència de la globalització, que ens fa buscar la nostra autenticitat en aquest món.

Aquestes cançons, ¿els porten records familiars o les han descobert amb aquest projecte? (C. S.)  Algunes, com 'Una matinada fresca' o 'La dida', les coneixia de petit, però de moltes altres no en tenia ni idea. Però quan li vaig posar Els dotze lladres a la meva mare, li va venir directament la imatge de la seva àvia. Jo vinc de família de pagès, encara que no vull magnificar-ho: en això hi ha molt d’elecció personal. Hi ha molts artistes que han escollit formar part d’una cultura diferent de la que seria natural en ells, no passa res.

(C. B.) La meva memòria d’aquest repertori és zero, però la meva actitud ha sigut desacomplexada: el poble no és una cosa aliena a mi, en formo part i tinc tot el dret a agafar aquest material, fer-lo meu i compartir-lo amb la gent, amb una tribu entesa sempre com a oberta i permeable.

Per cert, ara tenim un conseller de Cultura, Lluís Puig, que ve de la música tradicional. (C. S.) Em sembla bé, ¿quin problema hi pot haver? Es va dir que era un sardanista, i jo vaig replicar que visca la sardana i els sardanistes. ¿Que potser un conseller de Cultura hauria de procedir del món del micado?

El repertori que tenen toca matèries molt diverses. Tenim el dur retrat de 'Serrallonga'. (C. S.) La versió de la web tenia el text desordenat i aquí hi hem aplicat alguns canvis. (C. B.) Perquè tu ets part del poble i has de fer-te teva la cançó.

També hi ha canvis a 'La desgràcia d’un pobre home (el gitano)'. ¿Buscaven la correcció política? (C. B.) No, no, aquesta cançó és com 'Ligia Elena', de Rubén Blades: la filla que se’n vol anar amb el trompetista i el pare que no ho aprova. I en la versió que vam sentir quedava racista, quan de fet, si agafes la lletra sencera, el que planteja és un debat: vida bohèmia o vida ordenada i avorrida. (C. S.) A 'Una matinada fresca' deia «el pit» i jo ho vaig canviar per «els pits», perquè parla d’una dona i segons els codis actuals queda més creïble.

En el sentit eroticofestiu tenim 'El flubiol del meu pare', que no s’han atrevit a cantar i han deixat en la veu de Francisco Bustins Costa, venerable veí de Banyoles. (C. S.) És que l’humor verd és molt graciós quan el canta una persona gran i, si no, queda com passat de moda, carrincló. Avui tenim una relació amb el sexe tan pública i diferent…

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

¿Per què en el disc donen les gràcies a Quimi Portet «per la guitarra flamenca»? (C. S.) Perquè ens va deixar la guitarra, simplement. Una Hermanos Conde fantàstica.

Vist l’èxit, ¿'Càntut' seguirà acompanyant-los en el futur? (C. S.) Creiem que sí. Ha anat bé i seria absurd enterrar-ho. Li posem un final al desembre i a partir d’allà no sabem què passarà. (C. B.) Si hi tornem més endavant és perquè ens ve de gust, i per comprovar-ho hem de parar.