Joy Williams, a l'altura dels grans

Al·leluia. Els contes de Joy Williams estan, per fi, a disposició del lector en castellà. Sempres s’hi és a temps. Qui es tingui per bon lector de contes breus farà bé de córrer a la llibreria i aconseguir aquestes 700 pàgines per a les vacances. O per a tota la vida, perquè una de les coses que ningú discutirà a aquests relats és la seva condició de memorables. Literalment: la seva lectura deixa empremta en la memòria. Potser és perquè, en termes generals, s’assenten en una quotidianitat de caràcter realista per rebre, en molts casos, l’assalt d’algun element possible i versemblant però lleument surreal: una noia va a la presó a La misión per conduir sota els efectes de l’alcohol. El primer que fa l’agent que la deté és preguntar-li, mort de riure, si és conscient que hauria pogut matar a algú. Al baixar del cotxe, ella s’adona que ha «atropellat» unes quantes làpides al cementiri.

    

Altres vegades són els diàlegs els que ens submergeixen en aquesta espècie d’ambient flotant, estrany però reconeixible a la vegada. Diàlegs en què gent més o menys normal barreja els seus comentaris anodins amb observacions totalment  inesperades que porten la conversa per camins fascinants, com a La última generación, on una conversa sobre l’amor propicia la menció de Cims borrascosos, per saltar d’aquí al relat d’una pallissa que suposadament li va clavar Emily Brönte al seu gos Kee­ler i a partir d’aquí... A on Joy Williams vulgui. Probablement serà un lloc en què apareguin famílies, gossos i cotxes, tres categories omnipresents en els seus relats.

ESCRITS AL LLARG DE 40 ANYS 

Fins ara, sabíem de Williams per les tres novel·les traduïdes amb molt de mèrit a Alpha Decay i per una sèrie d’informacions més aviat abstractes i de caràcter llegendari: és filla d’un pastor congregacionista, ha portat sempre una vida nòmada, encara que torna amb freqüència al Maine de la seva infància perquè hi viuen la seva filla i la seva neta, escriu a màquina... En fi, aquesta mena de vaguetats que contribueixen a augmentar el personatge, cosa que Williams, amb 77 anys, no necessita. Els relats inclosos en el volum s’han escrit al llarg de 40 anys. És una selecció: 33 d’escollits per ella de les seves col·leccions anteriors i 13 d’estricta novetat. 

    

És pràcticament impossible resumir els arguments i els temes dels seus contes. En canvi, resulta una mica més fàcil presentar les columnes centrals del seu edifici literari. La primera és el seu domini de l’el·lipsi: no se’ns mostra el que ha passat, sinó un retrat de les conseqüències que ha tingut. La segona és la pietat. «Després de Flannery O’Connor –va dir Williams en una entrevista– el que defineix un bon relat és el moment de pietat que se’ls ofereix als personatges. Que ells l’acceptin o no, o fins i tot que ni tan sols se n’adonin, és irrellevant». La tercera columna és una mirada que, per la via de la tragicomèdia, posa sobre la pàgina al mateix temps la insignificança de la vida humana i l’enorme tendresa que inevitablement ens desperta.

    

L’edifici que se sosté sobre aquestes columnes és tan sòlid que podem afirmar, sense por a la hipèrbole, que estem davant uns relats a l’altura de la millor tradició americana, al nivell de la mateixa O’Connor, de Raymond Carver, de Cheever. Una cosa gran.

'CUENTOS 

ESCOGIDOS DE JOY WILLIAMS’

Joy Williams

Seix Barral

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Trad. Albert Fuentes

736 pàg. 28 €