Anar al contingut

CRÍTICA

Amélie Nothomb: en safata de plata

'El crim del comte Neville' està tenyit d'una aura surrealista

Sergi Sánchez

ealos33450147 amlie nothomb170718184123

IDA JANSSON

«Ser noble significa tenir menys drets que els altres i tenir molts més deures». Ho diu el pare d’Henri Neville, que ha mantingut la seva família a pa i aigua per celebrar les seves festes mensuals de safates de plata i obsequis. El deure és mantenir les aparences, o el que és el mateix, seduir pel plaer de seduir. Ho sap molt bé Amélie Nothomb, que prové de la noblesa belga, i que juga, a mig camí entre la ironia i la confessió simulada, a posar en solfa aquesta aristocràcia anada a menys, aquesta societat de xampany francès i ventalls distesos que Oscar Wilde mossegava amb ullals dolços a El crim de Lord Arthur Saville. Nothomb sap, doncs, de què parla, encara que l’autoficció és aquí una altra estratègia intertextual enfosquida per l’homenatge, explícit en el títol i en un dels seus capítols, al conte de l’autor de De profundis.

AL CENTRE

 ¿Quin és el deure que No­thomb sent que li exigeixen els seus lectors? Doncs el de posar-se al centre del relat encara que aparenti rondar pels marges. Es pot dir que la lectura d’aquesta deliciosa novel·la breu, que es devora d’una tirada, parla d’Henri Neville, amb la seva addicció a les garden partys i la seva maledicció gitana al damunt –una vident li anuncia que cometrà un assassinat en la seva última festa, la que certificarà la defunció del seu castell familiar– encara que, en realitat, el motor dramàtic l’encarna Sérieuse, la filla petita que va sorgir del fred, adolescent turmentada per la seva incapacitat per sentir, i que no és difícil imaginar amb els vestits, de soirée gòtica, de No­thomb. Un dels moments cabdals del llibre és el diàleg entre Sérieuse i el seu pare, en què, a un ritme endimoniat, propi d’un vodevil per a intel·lectuals tronats, intenta convertir-lo en Agamèmnon, oferint-se com a víctima sacrificial de la profecia que el condemna a l’insomni.
    

Tot ocorre el 2014, però l’habilitat amb què Nothomb juga amb el llenguatge, a la vegada senzill i anacrònic, ens confon: si no fos perquè hi ha referències temporals a què aferrar-se, es podria tenir la impressió de submergir-se en un univers postromàntic, decadent i decoratiu. És el túnel del temps que uneix El crim del doctor Neville amb l’original de Wilde, i que tenyeix aquesta sàtira d’una encantadora aura surrealista, que complauria el mateix Luis Buñuel. En l’univers de Nothomb, menys agressiu que el d’El discreto encanto de la burguesía, les elits poden perdonar un assassinat sempre que sigui improvisat. La premeditació és vulgar, grollera. I l’impuls homicida d’Henri, que remou la consciència d’aquesta singular comèdia de costums, no deixa de ser una manera d’obeir les regles que un altre li ha imposat, una quota social per seguir sent acceptat entre els seus convidats encara que vagi a la presó. Per això té sentit que Nothomb acabi el seu conte moral amb un final matusser i precipitat, perquè la seva condició d’arbitrari deus ex machina ens recorda que la vida, abans que un relat previsible, és com un gag de la pel·lícula La festa (El guateque, en castellà). En pla general, una relliscada i un accident, imperceptibles a l’ull humà, sobretot quan aquest està més pendent del canapè que dels delictes i faltes que li donen sabor. 

‘EL CRIM DEL 
COMTE NEVILLE’ / 
‘EL CRIMEN DEL 
CONDE NEVILLE’
Amélie Nothomb
Anagrama
Trad. Ferran Ràfols Gesa / Sergi Pàmies
112 pàg. 14,90 €  

0 Comentaris
cargando