'E.V.A.', l'homenatge a T de Teatre per sobre de tot

Navegar durant 25 anys en les aigües, mai calmades, del teatre català només es pot fer a bord d’una sòlida embarcació. Com la que ha construït al llarg d’aquest quart de segle la companyia T de Teatre. Ara ho celebra al festival Grec, al Romea, amb una nova mostra del seu talent interpretatiu al servei d’una obra potser poc gratificant per a aquest aniversari. Ja ho és en la seva mateixa definició: una comèdia dramàtica sobre el dolor. 

E.V.A. (escala visual analògica del dolor) és el títol d’un text amb tres firmes –potser massa– per a la seva autoria: la del també director Julio Manrique, la de Cristina Genebat i la de Marc Artigau. Presenta un quadro d’històries creuades de quatre dones madures, amigues del col·le i amb una vida nefasta. L’Àgata és actriu (Àgata Roca) i està molt nerviosa per una estrena en què debuta com  a cantant pel 25è aniversari de la seva companyia. Autoreferència meridiana.I, si això fos poc, la seva mare acaba d’escapar-se d’una residència. La Paloma (Marta Pérez/Chantal Aimée) és una anestesista ponent a Estocolm d’una ponència sobre l’E. V. A. Té tan èxit professional com desemparament personal. El calaix dels seus sentiments és buit. La Lola (Rosa Gàmiz) és una apassionada agent immobiliària que busca més foc per sortir del tedi existencial. I la Clara (Carme Pla) és una professora en excedència, afectada per una dura hèrnia discal, i que necessita posar ordre a la seva vida. Començant per la relació amb la seva filla Eva (Carolina Morro), cangur de la Clara.

En aquests camins es creuen diversos homes, interpretats per Jordi Rico i Albert Ribalta. El primer és l’auxiliar de la residència de la mare de l’Àgata i també, en una altra escena, l’intèrpret de la Paloma a Estocolm i el seu pretendent no correspost. Ribalta és Yoshiro, un especialista japonès en el mètode de Marie Kondo, que ajudarà a ordenar l’armari (també el vital) de la Clara. En una altra escena és l’Àngel, un excompany de col·legi que es retroba amb la Lola al buscar pis.

PÈRDUA DE FOCUS

Notícies relacionades

T de Teatre: 25 anys com si res

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

El teixit argumental, és clar, és el que correspon a grans artefactes teatrals. El problema d’E. V. A. és que no està ben cosit, tendeix a la dispersió i a la pèrdua de focus. Les quatre amigues, per exemple, s’acaben retrobant de forma un pèl estranya, i sense gaire desenvolupament, i passen comptes  de la mateixa manera. El dolor es manifesta en múltiples formes com el que provoca una mala relació familiar, el pas del temps, el fracàs existencial i professional o el rancor per un antic cas de bullying.

Aquesta ambició juga en contra d’una posada en escena amb alts i baixos. La comicitat guanya la partida al drama i Gàmiz ho aprofita amb el personatge que dona més joc, al costat del de l’Àgata (Roca). A aquesta li recau el pes de l’autoreferencialitat teatral, justificada pels 25 anys però forçada en alguns moments.