El polvo de 'La ley del deseo' i tota la resta

Rebre la trucada de Julián García anunciant-te que Antonio Banderas és el nou Premio Nacional de Cinematografia t’alegra el migdia. Anava conduint i a la ràdio sonava Loquillo. Casualitats maleïdes o beneïdes. Banderas, aquesta és la meva generació ó, ó...

Revisant els disquets de la memòria, els nascuts als anys 60 podríem construir un relat generacional perseguint la figura del gran actor.

Dius Banderas i et trasllades a una d’aquelles multisales del Golem de Pamplona, les que van acabar amb un monopoli local, on vam disfrutar amb l’estrena de 'Bajarse al moro'. En aquella època els vells joves trotsquistes del Golem sorprenien amb una cosa tan celebrada com que el director i els actors assistissin a l’estrena i compartissin experiències amb els espectadors.

Una tarda va venir Almodóvar amb el seu 'Pepi, Lucy, Bom y otras chicas del montón'. Amb Banderas vam riure com uns fumats veient-lo de poli a 'Bajarse al moro'. Més tard va deixar bocabadats els beats que no sabien que anaven a veure a 'Laberinto de pasiones' com a nòvio fugaç d’Imanol Arias.

En el nostre imaginari, Banderas sempre era Almodóvar. Vam veure 'La ley del deseo' en un cine de la plaça de Catalunya que ja no existeix. A la sortida vam concloure que el director manxec seria etern i que quan passessin els segles seria la referència d’una Espanya que rebentava, la mateixa que deia Alfonso Guerra que no la reconeixeria ni la mare que la va parir. Ens vam equivocar una mica amb el manxec i molt amb el sevillà germà de Juan Guerra i hàbil amb el ribot de fuster amb Catalunya.

Torno a Banderas en aquella 'Ley del deseo', la de Carmen Maura trans, la d’aquell clau entre dos homes, tan ben escenificat per Antonio Banderas i Eusebio Poncela, un polvo tan alliçonador, tan inoblidable, com els còmics d’'Anarcoma'.

Quina gran bogeria la de Banderas a 'Átame'. ¿Hi ha algú que no recordi el 'the end' amb Victoria Abril, Loles León i Guillermo XXX cantant 'Resistiré' en un Seat 850? La millor versió de la cançó del Dúo Dinámico, la que haurien de receptar als gabinets psicosocials cada vegada que reben algú enfonsat, amenaçat, depressiu, derrotat. Resistiré és la cara -hostiada de Banderas- i el gest perplex de Victoria Abril alliberada després de ser segrestada.

Banderas és l’entusiasme llatí sobre el teatre de Hollywood on s’entreguen els Oscars interpretant una passada de torero mentre Penélope Cruz crida "¡Peeedro!".

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Hi va haver una vegada a Amèrica un talentós actor espanyol que sense saber gens d’anglès es va atrevir a emular Rodolfo Valentino, va triomfar, va arrasar i va acabar casant-se amb Melanie Griffith, la filla de Tippi Hedren, la senyora d’'Els ocells' de Hitchcock que recordàvem amb por en aquella tele en blanc i negre, el nòvio pacient de Tom Hanks a 'Philadelphia' i l’emmascarat Zorro atret per l’escot de Catherine Zeta-Jones.

El símbol Banderas és el del supervivent de la meva generació, amb aquest infart amb què ha reafirmat la seva passió per viure, dia a dia, glop a glop, enfront de tot, davant de ningú. ¡Visca Banderas! Que soni 'Resistiré'.