Antonio Banderas, Premio Nacional de Cine

Potser no té un Oscar de Hollywood. Però sí el Donostia de Sant Sebastià, l’Espiga d’Honor de Valladolid, la Biznaga honorífica de Màlaga, la Medalla d’Or al Mèrit a les Belles Arts. I ara, el Premio Nacional de Cine, que ha rebut amb «gratitud, humilitat i sentit de la responsabilitat». Amb més de 80 pel·lícules a l’esquena, Antonio Banderas es deu estar fent gran. És el que argumenta per explicar el reguitzell de premis honorífics que suma. «Els 60 (anys) estan aquí mateix», diu jovial l’actor multitasques, nascut a Màlaga el 1960.

 El jurat, capitanejat pel màxim responsable de l’Institut del Cine, ha optat per ell per tres motius. A saber: ser un cineasta amb una trajectòria «extraordinària a nivell nacional i internacional», «obrir el camí a molts actors espanyols» i tenir un «compromís tenaç com a actor, director i productor». El Nacional de Cine està dotat amb 30.000 euros i es recull, segons mana la tradició, al setembre, durant el festival de Sant Sebastià.

DECISIONS IMPORTANTS

Micròfon en mà, Banderas tindrà allà l’oportunitat de dir el que li vingui de gust. Potser farà com J. A. Bayona i li cridarà al Govern que sense cultura no es va enlloc. Potser farà  com Fernando Trueba i incendiarà les xarxes ironitzant amb el seu escàs sentiment espanyol. O també pot comportar-se com ell mateix, un «insensat vehement» que ha pres les decisions més importants de la seva vida en «qüestió de segons». Així va decidir, per exemple, deixar la seva Màlaga natal quan era poc més que un xaval i desembarcar a Madrid. Així també va decidir vendre’s la moto i emigrar al territori hostil que eren llavors els Estats Units per seguir formant-se com a actor.

La seva última decisió important –presa en més que segons– li va deixar un mal sabor de boca. Cansat dels «insults» i el tracte «humiliant» que va rebre per part d’alguns polítics d’esquerra malaguenys, va optar per baixar del carro del seu últim projecte: atorgar una segona vida cultural al cine Astoria, espai abandonat que volia ressuscitar amb dos teatres, tallers, seminaris i beques. Pocs mantenen la il·lusió com ell. Però aquesta vegada s’ha donat per vençut.

L'INFART

Una vegada refeta la seva vida sentimental amb Nicole Kimpel després  del mediàtic divorci de Melanie Griffith, el noi Almodóvar no està per a emocions negatives. Al gener va patir un infart. Va tenir «molta sort» i va tirar endavant. Però l’ensurt l’ha marcat. S’havia convertit en un «addicte al treball», un actor, director, productor i dissenyador de vida nòmada amb un peu a Espanya i un altre als Estats Units. En un sol any va creuar l’Atlàntic set vegades. L’infart va ser un avís. I ell, exaddicte als cigarrets American Spirit, n’ha pres bona nota.

Notícies relacionades

Antonio Banderas: «Sóc un insensat vehement»

Música amb Barcelona com a escenografia

L’ensurt mèdic li va servir per fantasiejar amb la idea de tornar a Màlaga, on acaba d’adquirir un fabulós àtic i on cada Setmana Santa hi va  amb extrema devoció. Les autoritats polítiques –les del Govern central, almenys– saben que tenen en el protagonista de La piel que habito un ambaixador excepcional. Orgullós espanyol i malagueny, l’actor sempre deixa clar allà on va que el seu país no té només «platges, sol i olives» sinó talent i potencial industrial. 

AMBAIXADOR D'EXCEPCIÓ

Les autoritats polítiques –les del Govern central, almenys– saben que tenen en el protagonista de 'La piel que habito' un ambaixador excepcional. Orgullós espanyol i malagueny, l’actor sempre deixa clar allà on va que el seu país no té només «platges, sol i olives» sinó talent i potencial industrial. «Hem de saber que aquí hi ha gent creativa que fa coses molt bones. Estimo molt el meu país, amb el que té de bo i de dolent, però no vull ser un patriota a ultrança», va assegurar el 2013, quan va estrenar –com a productor– 'Justin y la espada del valor', una pel·lícula d’animació per a la qual «va demanar préstecs i va avalar amb propietats». La seva última guerra laboral –a més de convertir-se en dissenyador– és la de posar-se en la pell de Picasso en '33 días', de Carlos Saura. Els problemes de finançament estan endarrerint anys i anys el film, que narra el procés de creació del Guernica. Però Banderas segueix allà. Ningú li traurà la il·lusió. De moment.