Israel Galván desencadenat

Hi ha un moment en què un (gran) artista dona per tancada la seva trajectòria i decideix llançar-se a l’abisme infinit. Allò de reinventar-se, l’etiqueta tan utilitzada. El que ha fet Israel Galván amb 'La fiesta' va molt més enllà. Perquè el 'bailaor' i coreògraf es mou com a funambulista insensat en la frontera –tan fina i perillosa– entre la llibertat absoluta, el deliri i la genialitat. Una cosa que pot provocar desercions (n’hi va haver a l’amfiteatre del Grec) d’espectadors aïrats i l’impacte general. També en el grup de 'galvanistes'. Ell, un geni sempre criticat per l’ortodòxia flamenca pel seu ball d’arestes i geomètric, s’ho pot permetre. ¡Només faltaria! Encara que afronti, potser, un punt sense retorn en la seva carrera.

    

Abans que res, 'La fiesta' és un espectacle que podria haver inaugurat el Grec, un festival acomodat en els últims temps perquè intenta jugar sobre segur en les obertures i ha deixat enrere apostes de risc com les que va plantejar Ricardo Szwarcer amb les criticades 'Història d’un soldat' (2008) i 'Prometeu' (2010). Es comprèn, per descomptat, que Cesc Casadesús no hagi volgut embolicar la troca en la seva primera edició. Però sempre resulta enriquidor fugir de postures acomodades i Galván és un inqüestionable número u. Molt vinculat, a més, al Mercat de les Flors, que l’actual director del Grec ha dirigit l’última dècada.

  

 'La fiesta' és una celebració, diguem-ne, 'performàntica' que esgota els adjectius: subversiva, provocadora, delirant, desorientada, libèrrima, infantil en alguns moments, obscura i fosca en altres, atropellada, irregular en el ritme i interès, caòtica, grotesca i de comicitat adjacent amb l’humor groc japonès… 

    

Galván, més que una festa, ha plantejat en la seca desconstrucció del flamenc una disbauxa de matinada en què els seus nou protagonistes semblen acusar la ressaca d’una llarga nit. Tots ballen, canten, fan palmes, balbucegen, s’inventen un idioma, emeten sons guturals, onomatopeics…  I més deliris: als bailaores El Junco i Ramón Martínez –enorme en la seva dansa sobre les puntes de les seves botes– els vesteix amb el xandall del Betis, l’equip de l’ànima de Galván. O que Niño de Elche canti amb els pantalons a l’altura dels turmells i després amb la panxa a l’aire i americana. O que Alia Sechami igual entona Giacomo Puccini que peces d’aire magribí. O que un quartet bizantí, ubicat (gairebé amagat) entre el públic posi el to sagrat a la música. O que el guitarrista Carafé toqui una pota pelada de pernil com a guitarra elèctrica. O que tots escupin crispetes en una escena. ¡Quina bogeria!

CONTRA LES CORDES

Parlar de fil, de lligam narratiu es revela un absurd en un muntatge que fa paròdia del flamenc –¡ai, els ortodoxos!–, que demana una mirada desacomplexada, que gairebé obliga a no prendre-se’l seriosament. Només a disfrutar de cada detall, de cada sortida de to. Galván posa a tothom, ell al capdavant, contra les cordes. Ell és qui revela el codi, si és que n’hi ha algun, de 'La fiesta' a l’irrompre en escena, després de baixar de quatre grapes les escales del Grec, ballant arran de terra una mena de flamenc horitzontal.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

    

Ho tanca amb un solo majestuós i immens acompanyat d’una veu tel·lúrica de Niño de Elche en què, ara sí, deixa empremta de l’estil que ha fet d’Israel Galván de los Reyes un 'bailaor' fora de catàleg. Geni desencadenat.