HOMENATGE ARTÍSTIC

La Fundació Miró revisita el clàssic film 'The way things go'

L'exposició encara la cinta de Fischli i Weiss, que compleix tres dècades, amb treballs de joves creadors

zentauroepp39098724 barcelona 28 6 2017 exposicion the way things do en la fun170630185649 / JULIO CARBO

zentauroepp39098724 barcelona 28 6 2017   exposicion the way things do en la fun170630185649
zentauroepp39098714 barcelona 28 6 2017   exposicion the way things do en la fun170630185704
zentauroepp39098728 barcelona 28 6 2017   exposicion the way things do en la fun170630185655

/

2
Es llegeix en minuts
Natàlia Farré
Natàlia Farré

Periodista

Especialista en art, patrimoni, arquitectura, urbanisme i Barcelona en tota la seva complexitat

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Rodes, bosses d'escombraries, escales, bidons, gasolina... i un munt més de materials i objectes d'ús quotidià reaccionant en cadena en un magatzem. Trenta minuts de pel·lícula en un pla seqüència fals (hi ha almenys 20 talls), perfectament coreografiats, en què tot passa en una acció de causa-efecte. Cada objecte s'activa per la reacció del que el precedeix i aquest al seu torn acciona el que el segueix. És 'The way things go', una peça que els suïssos Peter Fischli i David Weiss van trigar dos anys a construir i que van presentar a la Documenta 8 de Kassel (Alemanya), el 1987, amb gran èxit. Des d'aleshores s'ha convertit en una obra clàssica de l'art contemporani. I fins a l'1 d'octubre es pot veure a l'exposició gairebé homònima ('The way things do') amb què la Fundació Miró celebra el trentè aniversari de la seva creació.

En el seu moment, va ser una peça "trencadora, innovadora i molt influent". En una escena dominada per la pintura (Julian Schnabel es dedicava als 'plate paintings' i Anselm Kiefer a la matèria, per exemple), la seva proposta "fora del corrent" va ser totalment "inesperada i sorprenent", explica Martina Millà, comissària de la mostra juntament amb Serafín Álvarez. Tres dècades després, la peça permet la lectura històrica que dona la perspectiva del temps passat i que Millà resumeix en "una síntesi de l'art del segle XX". Per la comissària, a la pel·lícula s'hi pot veure l'art "dels matèrics, el vessant espiritual de l'art, els geomètrics, l''arte povera', les escultures dinàmiques... Recull molts elements".

L'OBJECTE COM A ARGUMENT

Notícies relacionades

La projecció de la pel·lícula permet reflexionar sobre els anys 80, una època frontissa i inici de moltes coses que encara perduren, com el 'boom' del mercat de l'art i la promoció de grans noms de la creació. Aspectes que Fischli i Weiss recullen a la peça amb molta ironia i sensibilitat. Però la seva exposició també és una oportunitat perquè les noves generacions, artistes que naixien en aquell moment i que per tant no van viure els 80, reflexionin sobre el que va passar a partir d'una relectura de 'The way things go'. Així que la mostra inclou, a més de la cinta clàssica, tres projectes de quatre artistes joves que no són tant una revisió de la pel·lícula com una investigació conceptual sobre ella amb els objectes, "entesos en un concepte ampli i no jeràrquic", segons Álvarez, com a protagonistes.

El comissari és l'autor d'una de les tres instal·lacions: 'One step closer to the finest starry sky there is', una massa esfèrica de quatre metres de diàmetre inspirada en el videojoc 'Katamari damacy' i realitzada a partir d'acoblar milers d'objectes de 'merchandising' de relats de ciència-ficció, des de 'Star Wars' a 'El senyor dels anells'. Una "mirada objectual" del film homenatjat, a judici de l'artista i comissari. Cap a la tradició mira la instal·lació 'Mountain plain mountain', de Daniel Jacoby i Yu Araki, que té el 'ban'ei', unes antigues carreres de cavalls del Japó, i l'última pista on se celebren, a Obihiro, com a argument. "Tot el que envolta aquest esport es pot llegir com un ecosistema propi d'elements encadenats, el mateix que a 'The way things go", apunta Álvarez. I "la causa-efecte", a més de "l'estructura d'objectes i accions concatenades", és el que uneix 'Leak', el treball presentat per Cécile B. Evans, amb l'obra de Fischli i Weiss, que ja té trenta anys.