Aerosmith, la festa de comiat

Clímax clàssic i amb vista a la història, en la quarta edició del Rock Fest Barcelona: Aerosmith, recorrent les seves més de quatre dècades d’història en el que podria ser el seu últim concert en aquestes terres. O no. Sigui com sigui, la cita amb l’Aero-vederci baby! tour, una gira presentada com la del començament de la fi, es va saldar amb una potent sessió apuntalada en la producció que els va convertir en stadium band planetària, la del període 1987-1997.

    Van entrar en escena amb tota pompa, Carmina Burana invocant el triomf de la terrenalitat sobre el misticisme, i imatges de tota la història del grup a les pantalles de vídeo, donant pas a Let the music do the talking, la cançó originària del Joe Perry Project que Steve Tyler es va agenciar per al disc de reunió d’Aerosmith Done with mirrors (1985). Cartes segures per entrar en matèria: Nine lives, Love in an elevator i Livin’ on the edge, mostrant els seus contorns més hard rock.

ROCK’N’ROLL I ‘HITS’

Tyler, bigotut, abric llarg, mocadors onejant del peu de micro i movent el seu cos esprimatxat com als videoclips, o gairebé. Perry, proveïdor de riffs i deixant anar petites ràfegues de solos, sempre més rock’n’roll que virtuós, i fent anar el pedal steel a Rag doll, envoltada en metalls subministrats pel teclista i corista de gira, Buck Johnson. I un altre èxit de l’era del videoclip, Falling in love (is hard on the knees).

    La nit anava de greatest hits, però evitant caure en la linealitat, el grup va obrir un incís a mig concert amb què va venir a explicar-nos d’on venien. Del blues, en primer terme: un blues blanc, el de Peter Green (Fleetwood Mac), autor de Stop messin’ around i Oh well, peces en què Perry va agafar el protagonisme en el micro i va donar aire a Brad 

Whitford mentre Tyler es posava l’harmònica als llavis.

RECORDANT THE SHANGRI-LAS  

Més impactant va ser la incorporació de Remember (walking in the sand), un fogós melodrama pop immortalitzat als anys 60 pel grup vocal femení The Shangri-Las, que Tyler va acabar cantant amb l’ajuda de dues espontànies aparegudes des del backstage. Una cançó que Aerosmith va gravar a Night in the ruts (1979) i que a les seves mans sona molt més àrida. Encara que la principal sorpresa per als fans va ser la rocanrolera Chip away the stone.

Notícies relacionades

Joe Perry: "No podem imaginar-nos un últim concert d'Aerosmith"

Música amb Barcelona com a escenografia

    Les power ballads van fer, en la dècada dels 90, d’Aerosmith els nous Scorpions, i van captar sectors de públic per la via sentimental, i aquí hi va haver I don’t want to miss a thin­g (de la pel·lícula Armageddon, que va ser coprotagonitzada per la filla del cantant, Liv Tyler) i Cryin’, cohabitant amb la versió de Come together i altres èxits dels anys de la febre de l’or: Eat the rich i Dubte (looks like a lady).

    ¿I l’Aerosmith dels 70? Doncs no gran cosa. Primer, un greixat Swee­t emotion. Ja en el bis, Dream on, que Tyler va resoldre amb raonable poder vocal, des del piano de cua blanc. I després d’un altre homenatge, aquest a James Brown (Mother popcorn), un definitiu Walk this way que va deixar Can Zam cobert de confeti, convertint aquest capítol del seu adeu per parts en una festa.