El cine que veurem aquest estiu

Més que mai, és hora de refugiar-se del sol i la calor en sales fosques i refrigerades. I és per això que, tot i que avui dia qualsevol època és bona per estrenar un blockbuster, és l’estiu quan els superherois franquiciats, les fantasies èpiques i les comèdies descerebrades arriben a la cartellera a raó d’almenys una per setmana –avís: també s’estrena alguna història de gent normal amb problemes reals–. 

SUPERHEROIS I ALTRA GENT DISFRESSADA

Només han calgut 75 anys perquè la Dona Meravella tingués la seva pròpia pel·lícula, i per a ella l’acabada d’estrenar Wonder Woman, protagonitzada per Gal Gadot, és l’oportunitat perfecta per silenciar la boca dels que consideren que el públic no vol veure com el destí de la humanitat recau en mans d’una dona. També la nova encarnació de l’home aranya, Spider-Man: homecoming (estrena, el 28 de juliol), afronta interessants reptes: per un costat, fer oblidar la freda acollida que van tenir les dues entregues de The amazing Spider-Man; i, per un altre, demostrar que els superherois també poden protagonitzar el tipus de comèdia teen que tan bé feia als anys 80 i 90 John Hughes. I, per la seva part, la nova fantasia futurista de Luc Besson, Valerian i la ciutat dels mil planetes (4 d’agost), desperta curiositat sobretot en dos aspectes: un és que és la pel·lícula europea més cara de la història i la despesa hauria de lluir en pantalla; i dos, potser alguna de les seves protagonistes, ja sigui Cara Delevingne o Rihanna, ens pot explicar com és possible que una ciutat inclogui mil planetes.

De Transformers: El último caballero (4 d’agost), per últim, no hi ha en canvi gran cosa per esperar, a part de moltes més simfonies de destrucció protagonitzades per robots que es converteixen en cotxes. És la cinquena pel·lícula de joguines gegantines que Michael Bay dirigeix, i ell promet que serà l’última. Però ja va dir el mateix després de rodar la tercera i la quarta, així que no és gaire probable que tinguem aquesta sort.

BESTIOLES GROGUES I ALTRES CRIATURES DIGITALS

De Cars 3 (14 de juliol) es diu que explica una història més madura que les seves predecessores, potser perquè els responsables de Pixar proven d’atraure aquells espectadors originals de Cars (2006), avui ja crescudets –alguns d’ells, en tot cas, lamentaran la creixent seqüelitis que pateixen els estudis de cine–. En canvi, la resta del cine animat d’aquest estiu aposta pels més petits entre els petits. Gru: el meu dolent favorit 3 (30 de juny) farà tornar bojos els nens i posarà molt nerviós a la resta, especialment els que tenen picor just després de veure un minion. Al mateix segment d’edat es dirigeix Tadeo Jones 2: el secreto del Rey Midas (25 d’agost), l’existència de la qual era només una qüestió de temps des que Les aventures de Tadeu Jones (2012) va recaptar més de 18 milions d’euros. I Emoji: la película (11 d’agost) ens explicarà la història d’un emoji –obvi– que s’embarca en una aventura –¿una appventura?– a través de les diferents aplicacions d’un smartphone. Ens hem tornat tots bojos.

ACCIÓ AMB DENOMINACIÓ D'ORIGEN

La saga postapocalíptica de Stephen King en què es basa La torre oscura (4 d’agost) és tan expansiva que és lògic que portar-la a la pantalla gran hagi sigut un camí llarg i tempestuós. I, sobre això, hi ha una incògnita que ens fa témer el pitjor: ¿85 minuts no són un metratge massa escàs per condensar set novel·les i un relat curt?

Mentre esperem la resposta, veurem com La guerra del planeta de los simios (14 de juliol) culmina amb la dominació simiesca total de la qual Charlton Heston va ser testimoni a finals de la dècada dels 60, i disfrutarem de dues pel·lícules que són autèntics gaspatxos de referències: a Okja (estrena a Netflix, 28 de juny), el sud-coreà Bong Joon-ho combina el cine de monstres, la comèdia d’embolics i la sàtira contra la indústria càrnia; i a Colosal (30 de juny) Nacho Vigalondo barreja la romcom i el retrat de la depressió amb gèneres nipons clàssics com el tokusatsu i el kaiju. I, després, a temps per tancar la temporada, Tom Cruise arribarà al capdvant de Barry Seal: el traficante (1 de setembre) per narrar la història d’un expilot d’avions que, reconvertit en venedor de drogues, manté unes relacions amb la CIA que van fer tremolar tant el càrtel de Medellín com el Govern presidit per Ronald Reagan.

DESCONTROL DES DE LA BUTACA

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Com que Christopher Nolan és avui un dels pocs directors de Hollywood que pot fer el que li doni la gana, hi ha curiositat per veure com ha abordat a Dunquerke (21 de juliol) un dels episodis més cèlebres de la segona guerra mundial (la fugida de més de 330.000 soldats britànics, francesos i belgues després que França fos envaïda per l’Exèrcit alemany), i com ha acomodat en el repartiment el cantant Harry Styles –¿deu ser que volia instruir les fogoses fans de One Direction en els horrors de la guerra?–. També dels llibres d’història beu Kathryn Bigelow a Detroit (15 de setembre), que recrea els disturbis que el 1967 van causar la mort de tres homes negres a la ciutat del títol.

CINE COMERCIAL PER A GUSTOS REFINADOS

Els disturbis que Sofia Coppola escenifica a La seducción (18 d’agost) són d’índole més domèstica: un soldat ferit es refugia en un internat habitat per set dones; la gelosia aflora i, en un moment de la pel·lícula, Colin Farrell crida: «¡¿Què m’heu fet, guineus venjatives?!». I per últim recomanem Llega de noche (7 de juliol), cine de terror psicològic d’alta volada. Una família està tancada en una casa, lluny del perill d’una malaltia apocalíptica, fins que un dia han de triar entre la seguretat i la solidaritat. El tipus de pel·lícula que els cines haurien de projectar amb els llums encesos.