Aquesta dona sí que és Wonder Woman

A Maudie, el color de la vida hi passen poques coses. Però les que passen són (totes) emocionants. La directora irlandesa Aisling Walsh recupera la història d’una pintora canadenca, gran exponent de l’art naïf, que va morir sent una celebritat tot i que durant la seva vida va haver de suportar més d’una burla. I no només pels seus originals quadros, sinó també pels seus defectes físics. Va néixer el 1903 amb les espatlles inclinades i la barbeta a sobre el pit i, quan només era una adolescent, una artritis reumàtica li va desfigurar les mans. 

L’actriu Sally Hawkins té totes les paperetes per guanyar una nominació a l’Oscar (seria la segona de la seva carrera després de Blue Jasmine) per ficar-se a la pell de Maud Lewis, una tímida i encantadora dona que va saber trobar la persona de la seva vida: un esquerp, garrepa i maleducat pescador (Ethan Hawke) que va acabar sent el seu marit. Tots dos van tenir una història d’amor «gens típica» perquè eren «dos éssers incompatibles». Això va ser el que va fer decidir la directora a posar-se darrere les càmeres i rodar un film captivador.

OCELL FERIT I ESPANTAOCELLS

La pintora –amb un impressionant món propi– i el pescador –un ésser esquerp sense gaire més món que la mera subsistència– eren «dues ànimes d’aquelles que només hi ha als marges de la societat», explica la cineasta. «Un dia es van trobar i van començar una vida junts que els va canviar del tot a tots dos. La pel·lícula és un retrat íntim de dues persones i del seu viatge cap al descobriment de l’amor», afegeix. La protagonista és «un ocell ferit», i el pescador, «el perfecte espantaocells».

El pitjor que li va passar a Maud Lewis no van ser els problemes de salut, sinó la sobtada pèrdua dels seus pares, un artesà i una pintora aficionada a la música. Tots dos van saber fer feliç la seva filla. Amb 16 anys, no obstant, es va quedar òrfena i se’n va anar a viure amb una tia. Ella volia ser lliure i mestressa de la seva vida, així que quan va veure una oferta laboral –un pescador buscava una noia per a les feines de la casa– no va dubtar a presentar-s’hi. Se’n va anar a viure amb ell a casa seva, una diminuta cabanya als marges de la carretera. I al cap de poc temps –el 1938– es van casar. «Era una casa grisa i monòtona que ella va anar transformant i convertint en la Casa Pintada, plena de color», prossegueix la cineasta, que afegeix que la llar es conserva avui com a museu encara que l’equip del film va optar per rodar en una rèplica. «Tot un repte», recorda Walsh.

Maud –artista autodidacta i amant de la naturalesa– va començar a pintar per fugir de la soledat que sentia a la cabanya, des d’on mirava el món per la finestra. El seu estil era original, inundat per flors, ocells i la vida rural quotidiana. Només dibuixava dues figures humanes: ella i el seu marit. «Retratava animals i el canvi de les estacions. Un parell de bous a la neu, tres gats a la primavera, un cérvol a l’estiu… Sospito que quan finalment va intentar pintar-se a si mateixa es va trobar amb una cara que no li va agradar gaire. Potser no va aconseguir entendre-la. És possible que fos massa tímida», subratlla la directora.

RICHARD NIXON COM A CLIENT

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Una veïna acabalada va ser la primera a fixar-se en les petites postals que pintava Maud i que venia per cinc dòlars», explica Walsh. Aquell va ser l’inici de la seva carrera, si és que es pot dir així perquè a la pintora «no li interessaven gaire els diners» i això que fins i tot la Casa Blanca de Richard Nixon va adquirir obres seves.

L’ocell ferit va acabar convertint-se en una artista folk reconeguda. I l’espantaocells, en el seu cuidador. La va cuidar (i la va estimar) fins al final. Ella va morir el 1970, i ell, 10 anys més tard.