CRÍTICA TEATRAL

Lorca galopa a la Biblioteca

'Bodas de sangre', d'Oriol Broggi, enlluerna amb una aclaparadora austeritat

jgblanco38769903 icult bodas de sangre foto pili redondo170624185858

jgblanco38769903 icult bodas de sangre foto pili redondo170624185858

3
Es llegeix en minuts
José Carlos Sorribes
José Carlos Sorribes

Periodista

ver +

Oriol Broggi cus a mà els seus muntatges teatrals, emulant els mestres artesans. Mai ha ocultat en aquest sentit la seva admiració per Peter Brook, referència sempre present en la seva trajectòria. Torna a seguir la seva pauta en l’adaptació de Bodas de sangre, en el que és el seu primer lorca encara que no ho sembli per la facilitat i cura amb què es transmet l’essència i poètica de l’autor. Tan gran ha sigut el seu èxit, que ja és un dels fenòmens de la temporada; potser ja ho era fins i tot abans de la seva estrena. La Perla, en conseqüència, ha hagut de buscar noves dates al calendari per a calmar la demanda. Aquestes alegries sempre són benvingudes en el teatre.

  

 Bodas de sangre juga amb tot a favor per a aquest triomf. La paraula de Lorca, abans que res, encara que no seria suficient sense aquesta direcció artesanal i molt mesurada ja referida, un repartiment encapçalat per dues actrius superlatives (Clara Segura i Nora Navas) i un músic (Joan Garriga) en qui Broggi té un filó. I, por si no n’hi hagués prou, per la sorra de la Biblioteca trota, poderós, Juguetón, un corser negre de planta imponent a qui munta Montse Vellvehí, tan bona actriu com amazona. El cavall, símbol recurrent en l’obra, representa el vigor, la llibertat i la passió exuberant que afegeix llenya al progressiu foc tràgic.

    

Broggi s’enfronta a Lorca amb tota la solemnitat que requereix aquesta tragèdia de dones en què només al personatge masculí que la desencadena posa nom: Leonardo (Ivan Benet). El director manté la tendència, en la qual ja és un consumat mestre, de muntar un repartiment multiusos. Sis intèrprets despatxen la quinzena de personatges, i només a l’inici provoca certa sorpresa que Navas i Segura, que sempre serà la núvia, comparteixin el rol de la mare del nuvi, en mans de la primera la resta de l’obra.

EL CAVALL JUGUETÓN

Aquests personatges entren i surten en un espai escènic gairebé nu, rectangular –com un picador per a cavalls– que ocupa tota la Biblioteca. És un requisit obligat si hi ha de galopar Juguetón, que impacta en cada una de les seves aparicions. La sorra del terra, segell d’identitat de La Perla, està justificada més que mai.

    

En aquest espai nu Broggi ha volgut, amb una aclaparadora austeritat, que la paraula i el vers de Lorca ressonin més que mai en una tragèdia seca i polsegosa. I així passa perquè el seu elenc es posa a la feina sense fissures. Inevitable destacar les que porten el pes de la funció: Segura i Navas. ¡Quin luxe! Gens sorprenent en la primera i una mica més, en la segona, menys assídua als escenaris. En els cara a cara o quan encarnen la Mort (Navas) i la Lluna (Segura), al tancament, deixen l’espectador amb la pell de gallina amb la seva veritat i profunditat. Benet, desdoblat com el pare de la núvia, Pau Roca (el nuvi) i la jove Anna Castells, treuen així mateix una gran nota.

Notícies relacionades

    

La màxima també se l’emporta la música en directe de Garriga, soci de Broggi a L’orfe del clan dels Zhao. Amb el suport de Marià Roch i Marc Serra, es mou per diversos pals, de l’spaghetti western a la rumba, per acabar amb unes gotes de La leyenda del tiempo, de Camarón. Bravo. És tan bo Garriga que Broggi li dona tota la corda possible i en algun instant de cim tràgic potser la música rebaixa una mica el clímax. Però benvinguda sigui a aquest casament de somni.