Manuel Vicent, el sol surt i el món gira

En la prosa de Manuel Vicent (Vilavella, 1936) hi bufa una brisa mediterrània, s’hi percep l’aroma d’unes sardines a la brasa i la frescor de l’ombra d’una figuera. Té el do d’utilitzar el llenguatge com si fos una xarxa marinera on atrapa sensacions olfactives i visuals, tàctils i gustatives, amb les quals elabora una escriptura carnosa i sensorial, penetrada pels plaers que ofereixen els fruits de la natura i la bondat del clima.

La idea de la felicitat que impregna el seu estil és la d’un capvespre a la riba del mar acariciant la vista amb la bellesa daurada de la llum i el paladar amb els sucs de les vinyes i les oliveres. Tot aquest hedonisme panteista està a la novel·la 'La regata', que té com a espina dorsal una regata de luxe que parteix de la imaginària ciutat valenciana de Circea de la Marina i, després d’arribar a Sardenya, torna al Club Nàutic. La regata i els regatistes són el pretext per enfilar escenes de la vida regalada i buida d’un grup de taurons socials i el seu eixam de paràsits.

RETRATISTA VITRIÒLIC

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

En la presentació d’aquesta fauna, Vicent demostra el seu magisteri com a retratista vitriòlic que tant clava un individu com una papallona en un suro com caracteritza amb pocs traços un espècimen social: el ric que presumeix de ser amfitrió d’un polític corrupte (Armando Bielza), el mateix polític desaprensiu i caragirat que acaba a la presó (aquí, Camilo Veragua), l’especulador immobiliari del 'pelotazo' (Paco Olmedilla), el financer provecte que juga a ser jove a base de viagra i es queda en l’intent (Pepe California) o la jove actriu ambiciosa que accepta ser carn propiciatòria (Dora Mayo, que assaja una Lisístrata que promou una vaga de sexe a favor de la pau).

L’únic personatge que sobresurt d’aquest femer llançat mar endins és un jove escriptor novell, Ismael (com el narrador de 'Moby Dick', únic supervivent del balener), que, en la tripulació del veler Suertes de Mar, espera recollir durant la travessia prou vivències per a una novel·la. La presència a bord de la pèl-roja Laia, que considera masturbables certs crepuscles, converteix la singladura en una recerca amb recompensa. Potser és Ismael –és el que suggereix Vicent– el qui fa la crònica d’aquesta regata en què els aspectes terrorífics de la realitat (la plutocràcia corrupta, les pasteres, els naufragis, els atemptats o els bombardejos) no acaben d’expulsar la persistent bellesa de la superfície de la terra.