Bisbal, en mutació

Queda lluny aquell David Bisbal de Corazón latino, de Bulería, el que surfejava sobre l'onada d'aquell pop no se sabia gaire bé si caribeny o almerienc, agitant els rissos amb els seus bruscos girs de maluc i repetia «això és increïble». Ara, Bisbal tendeix a un perfil sonor més estilitzat, menys associat a un lloc o una cultura, un pop que obre les portes a l'electrònica i al r'n'b, i que segueix fent-se fort en les balades torrencials que fan sospirar. Una mica de tot això hi va haver ahir a la nit al Palau Sant Jordi, escala de la seva gira Hijos del mar.

La sala li porta records des dels dies d'OT, fa 16 anys. «Nits màgiques», va recordar en un local amb tres quarts de l'aforament ple, alhora que ens llançava «un petó, un petonet molt fort», després d'obrir la sessió amb una cançó nova, Mi norte es tu sur. «Cada palmo de piel, cada gota de miel, sabe a sur», va cantar pronunciant llarga i emfàticament la u de sur com si patís una tremolor, sobre una cadència marcadament funky.

DE GENOLLS

Bisbal va llançar un inusual agraïment «als amics de la premsa per haver vingut». De res, home, aquí estem. I l'electrònica el va acompanyar en una altra peça d'estrena, Antes que no, que va culminar posant-se de genolls a l'extrem de la passarel·la. Força bisbaliana genuïna, emmarcada en un muntatge audiovisual potent, encara que sense ingredients innovadors.

Aviat van començar a arribar les balades: Quiero perderme en tu cuerpo, El ruido, Tú y yo... Poder pulmonar i tensió a la sala quan, després de treures la jaqueta, va abordar l'èxit Diez mil maneras, acompanyat pels molt predisposats cors del Sant Jordi. Ens va informar després que el concert consistiria en un viatge «per diferents gèneres musicals», inclosos «els sons orgànics de la banda i altres de més electrònics». Va obrir després una petita falca acústica amb el rescat de Como la primera vez, que va conduir a Duele demasiado, cançó compromesa amb la campanya Uno más uno es mucho más d'Unicef, en atenció als nens afectats per conflictes armats i desastres naturals. D'aquest tram fondo i sentimental a un gir uptempo que ens va portar al r'n'b de Calentando voy i el funk de Cómo será.

En aquell punt de la nit, Bisbal ja era el Bisbal que va créixer en públic a través de la televisió, deixat anar, delectant-se amb el seu personatge, el tipus que deixa anar frases pel·liculeres sense parpellejar. «Tant de bo avui no es fes de dia per quedar-me tota la nit cantant amb vos-altres». Incloent l'empatia amb el públic com a part de la feina: «Que bonic que canta la meva gent», va celebrar abans de posar-se una gorra llançada des del públic.

L'AMOR DE LA SEVA VIDA

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

La tenga o no és «una cançó molt important», va confessar. «Perquè va ser concebuda quan jo estava en el camí de trobar l'amor de la meva vida». La va dedicar a la seva parella, la seva «Rosanilla», i va aprofitar per consolar els que busquen tristament per les valls de la vida amb qui compartir l'existència. «T'ho juro: arriba», va sentenciar.

Mi princesa la va compartir amb un jove amic, el Roger, «el nen, ara ja adolescent, que ens va enamorar a tots a La Voz Kids». El hit del nou disc, Fiebre, va agitar l'inici del final,un clímax marcat, ara sí, per sacsejades rítmiques com Lloraré las penas, una mica reggaetonera, una molt urbana Torre de Babel i Ave María amb guitarres aïrades, recordant les arrels d'aquest Bisbal en mutació.