Van Morrison: les cabaloses fonts del saber

El Van Morrison de 'Keep me singing', la seva última obra, és dolç i lluminós, i encara que discos i concerts rarament han anat a l’una en el músic nord-irlandès, aquest va ser, en bona mesura, el to de la seva actuació, ahir, al Primavera. Van Morrison suau, que es va obrir pas amb un tènue swing, i ens va regalar l’oïda amb acurats solos de saxo i modulant els seus forts accents de caràcter en una tarda assolellada.

Sí, tot això sembla tenir poc a veure amb l’anomenat Lleó de Belfast, però Morrison és un sentimental i els seus rugits són compatibles amb el tempo recollit i el cant profund. Al Fòrum hi va haver de tot, en un concert que va fer la funció del de Brian Wilson un any enrere: un agraït desestressant a la salut de les fonts del saber musical. Començant per aquell 'Too late', cita el nou treball, que va obrir la sessió, seguit del clàssic ­'Moondance'. L’artista, vestit de Van Morrison: ulleres fosques, conjunt americana i pantalons, barret i economia verbal.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

Morrison romàntic, a cavall d’un 'Have I told you lately' més dinàmic, ­uptempo, que al disc, esbossant la melodia amb el saxo en parella amb el trompetista, i posant-se introspectiu a 'Sometimes we cry', on va donar espai a una de les coristes. Amb aquestes inflexions tan seves, alçant la seva veu poderosa, com agafant impuls, a l’iniciar una estrofa i precipitant-se després amb tot el pes dramàtic.

ESPIRITUALITAT I ‘HITS’

El concert va combinar el repàs, sempre impredictible, de les diferents tonalitats de la seva obra, de l’espiritual ­'Carrying a torch' a l’aroma country d’'I can’t stop loving you', amb el recompte de fites: 'Here comes the night', del seu grup de joventut, Them, aquell 'Whenever God shines his light' que un dia va compartir amb Cliff Richard i la radiant 'Jackie Wilson said (I’m in ­heaven when you smile'), molt celebrada a la plana del Fòrum que molts coneixen com a Mordor. Concert que va ser de fàcil digestió i íntegre, sense autocomplaença, coronat per 'Brown eyed girl' i el crit totèmic de ­'Gloria'. Una de les fonts d’aquesta cultura popular on beu el ­Primavera.