Duane Michals, fotògraf, revolucionari i poeta

No és un fotògraf típic. No busca captar la realitat. Ni el «moment decisiu», aquell instant suspès en el temps capaç de resumir en una imatge tota una història. Cosa que feia la fotografia documental, la imperant en els 50 i 60, quan va començar. És més. No li interessa allò que veu, sinó allò que no pot veure: l’essència de l’existència. És Duane Michals (McKeesport, EUA, 1932), fotògraf de culte i revolucionari el treball del qual es basa en el principi «quan observes les meves fotografies, estàs observant els meus pensaments» i a qui la Fundació Mapfre li dedica una completa retrospectiva, fins al 10 de setembre, a la Casa Garriga i Nogués (carrer de la Diputació, 250).

«Quan veig una dona plorar em pregunto per què plora, com se sent realment, quines emocions hi ha darrere d’aquelles llàgrimes. Entrar en el seu món, això és el que m’interessa. Encara que les emocions són perilloses, perquè són vagues i transitòries», reflexiona abans d’afirmar que «la vida és una gran pregunta» de la qual encara no ha trobat resposta. 

    

CONTRA TRUMP / Ho fa durant la presentació de la mostra, una exposició que recorre tota la trajectòria d’a-quest fotògraf autodidacte que va començar a disparar gairebé per casualitat i que segueix en actiu als seus 85 anys. «Ara estic treballant en una exposició contra Donald Trump, personatge que odio. Aquesta és la meva nova frontera: atacar Trump tant com pugui i deixar de ser una persona educada en aquest sentit», explica sense perdre l’humor i la ironia, dos dels trets més característics del seu treball juntament amb la innovació. Millor, innovacions. 

Són moltes les que ha fet en tota la seva carrera, entre elles les seqüències i els foto-textos. Amb les primeres, les que més fama li han donat, va superar la imatge única mostrant l’abans i el després de la realitat fotografiada: «Ho vaig fer per frustració amb la fotografia fixa», diu. 

La seqüència li va donar moviment a la imatge i el text li va posar veu. I les dues coses el van alliberar de la tirania del moment: «Vaig ampliar l’instant decisiu a sis o set instants». I va engegar en orris allò que una imatge val més que mil paraules. L’atreviment no va agradar als seus col·legues: és coneguda l’anècdota protagonitzada per Garry Winogrand quan va fugir de la primera exposició de Michals, el 1963, al crit de: «¡Això no és fotografia!». Rebuig que a ell li va ser igual. El fet de ser un outsider, de no haver estudiat mai fotografia, li ha donat llibertat i li ha permès allunyar-se de les pràctiques habituals. 

L’humor i la ironia donen ritme a les seves imatges, i digestió. Fa més lleugers i comprensibles els complexos conceptes que aborda, temes que van del món existencial al polític passant per la metafísica i l’espiritualitat. Com la vida i la mort, la condició humana, la societat, el racisme, l’emancipació de la dona, l’homosexualitat, la religió i la guerra, a més de la seva pròpia història i el mercat de l’art. Aquest últim concepte tractat amb una ironia hilarant ja present en el títol de la sèrie: De com la fotografia va perdre la seva virginitat camí del banc. 

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

15 CURTS DE CINE / El tema té apartat propi en una mostra que acaba amb 15 curts de cine, el seu treball més recent, i comença amb dues declaracions: «Aquestes són les fotos que van canviar la meva vida», que llueix al costat de les imatges que va captar amb una càmera prestada durant el seu primer viatge a l’estranger, a l’URSS el 1958, i «aquests són els meus herois», màxima escrita al costat de retrats de René Magritte, Balthus i Giorgio de Chirico, els artistes que més l’han influït juntament amb el seu col·lega, també present, Eugène Atget.

I és que Michals és fotògraf, sí, però la seva creació va molt més enllà: «És un artista d’avantguarda que utilitza tots els llenguatges possibles. El seu art travessa la poesia, la filosofia, la literatura i el cine. Per Michaels no hi ha disciplines separades, per ell la paraula clau és expressió, si aquesta és verdaderament autentica, es converteix en art». Paraula d’Enrica Viganó, comissària de l’exposició.