Els tuits des de Mauthausen arriben a la vinyeta

Antonio Hernández i el seu amic Cebrián són al camp de Mauthausen. Tenen gana i van a la cuina per intentar robar menjar. Rere el barracó, «tirats a terra, hi ha uns budells de porc». Els semblen «glòria». El lector gira full. A prop seu descobreixen dos cossos humans «oberts en canal». Es diuen que no tornaran a parlar del tema. De les 250 crues il·lustracions de l’horror nazi que apareixen a Deportado 4443 (Ediciones B), la d’aquells dos cadàvers va ser la que més costosa se li va fer dibuixar a Ioannes Ensis (Juan Espadas). I, confessa que, amb les últimes vinyetes, que recullen l’alliberament del camp (del qual acaben de complir-se 72 anys), li van saltar les llàgrimes d’alegria. 

Tot va començar quan va sentir una necessitat «molt visceral» d’agafar el llapis per visualitzar els tuits que un dia va descobrir a la xarxa. Pertanyien al compte que dona títol al llibre, que el periodista i escriptor Carlos Hernández de Miguel va obrir després de publicar el 2015 Los últimos españoles de Mauthausen. En un experiment inèdit, el perfil de Twitter @deportado4443 segueix a nom d’Antonio Hernández, oncle de Carlos, que va morir el 1992, exiliat republicà que va sobreviure a l’Holocaust. 

MÉS DE 50.000 SEGUIDORS

En el primer llibre, el seu nebot havia estirat el fil de la història familiar per denunciar el drama que van patir els 9.300 espanyols que com ell van acabar en camps nazis (5.500 hi van morir). Després, en aquella iniciativa pionera, «per fer-ho encara més visible i arribar a un públic més jove i ampli», l’escriptor va seguir fent-ho tuit a tuit, com si el seu oncle expliqués en temps real i des de Mauthausen el seu verídic dia a dia i el dels seus companys, en un compte que va superar els 50.000 seguidors.  

Hernández, amb la voluntat de «recuperar una memòria històrica oblidada per molts i tapada pel franquisme», també va fer un documental amb el material, un llibre digital dels tuits i manté actives una web i un compte de Facebook. Però no se li havia acudit el format de còmic fins que l’hi va proposar Ensis.  

El dibuixant va recórrer a tota la documentació d’Hernández a més de fer-ho a arxius sobre l’Holocaust i fotos com les que el també pres de Mauthausen Francesc Boix va robar i que van servir de prova en els judicis de Nuremberg, i va seleccionar els tuits per després il·lustrar-los de la forma més veraç possible. «Vaig necessitar fer bastantes aturades per desconnectar perquè treballar 10 hores cada dia durant 10 mesos amb imatges tan desagradables i brutals és acumulatiu –assenyala–. Passar una jornada sencera dibuixant persones que saps com es diuen, com van morir, què els va passar... fa que no puguis evitar empatitzar-hi. No dibuixava personatges, dibuixava persones, i vaig intentar ser molt respectuós amb les víctimes».

EPISODI ENCARA MÉS FOSC

Al mateix Hernández el va sorprendre el resultat. «Jo conec la gran majoria de fotos dels camps nazis, però hi ha llacunes gràfiques, coses que has llegit i sentit però que no has vist. I Ioannes ha captat tot l’horror, sense exagerar i, sovint, deixant-ne part per a la imaginació». Com les pàgines que parlen del camp de Gusen, «l’escorxador de Mauthausen, al qual els nazis enviaven malalts i febles, però sobre el qual no hi ha gairebé testimonis perquè no va sobreviure gairebé ningú». Els presos desconeixien el que hi passava en realitat. I allà és on envien Cebrián, l’amic d’Antonio Hernández, fent-los creure que és un sanatori. Per als tuits que transcorren a Gusen, que són escrits per Cebrián, el dibuixant varia premeditadament la tipografia, el traç i l’estil gràfic. A diferència de la resta del llibre, aquell episodi és més fosc encara, més expressionista i menys realista, amb absolut contrast de blanc a negre i sense els grisos del carbonet.

Per a Hernández és imprescindible continuar traient de l’oblit la història d’aquests espanyols que «van patir una traïció rere l’altra». «Primer, quan a la guerra civil les democràcies no van recolzar la República. Després, a l’exili, tractats com gossos en aquells camps francesos on tants milers van morir de fam i de malalties i molts van acabar lluitant en la segona guerra mundial contra el feixisme. Quan va acabar, esperaven que els aliats entressin a Espanya per acabar amb Franco, però, en canvi, ells van preferir tenir un dictador anticomunista que una república o una democràcia d’aires esquerrans». 

     

Notícies relacionades

Els oblidats de Mauthausen

Tuitejar des de Mauthausen

I l’última traïció, continua l’autor, «la més sagnant: la de la democràcia en la transició. És la als supervivents els fa més mal perquè creien que després de 40 anys d’oblit se’ls reconeixeria. I tret d’excepcions, com a Catalunya i, ara, a Aragó, València o amb l’ajuntament de Manuela Carmena a Madrid, segueixen sense un homenatge estatal». «Cap Govern democràtic ho ha fet –lamenta–. A diferència del que va passar a França». I només queden vius a penes una dotzena, ja nonagenaris. Per a ells, revela, el màxim reconeixement és «que es conegui la veritat i s’assenyalin els responsables».

PAPER CULPABLE DE FRANCO 

Per això Hernández no para de recordar el paper culpable de Franco, que a més, durant la dictadura, els va mantenir en l’oblit. «Ell va provocar que Adolf Hitler, a través de Ramón Serrano Suñer, en una reunió el setembre del 1940, traslladés els republicans que havien lluitat en la segona guerra mundial des dels Stalag, on estaven amb altres presoners de guerra aliats, a camps de concentració». Els autors esperen que el còmic arribi a nous públics, entre ells pares i professors interessats a transmetre als joves la «necessària» memòria històrica.