L'àcid humor de Ruben Östlund conquista la Palma d'Or

Se sol dir que al Festival de Cannes els premis no van a parar a les pel·lícules que més agraden als jutges, sinó a les que agraden a més jutges. I sens dubte això ajuda a explicar el palmarès de la 70a edició del certamen, que aquesta nit ha anunciat el jurat presidit per Pedro Almodóvar. Pot ser el director manxec tingui una sensibilitat artística diferent de la de Will Smith, però és fàcil imaginar-se'ls tots dos partint-se de riure mentre veien 'The Square', la flamant Palma d'Or.

En tot cas, definir la nova pel·lícula del suec Ruben Östlund com una comèdia és fer-li un flac favor. 'The Square' és molt més. Mentre llança constants dards enverinats al pretensiós món de l'art modern, confirma el seu director com un observador implacable de la masculinitat moderna, els prejudicis ocults de la classe progressista i, en general, de la psique humana. Veient-la un es peta de riure, sí, però s'avergonyeix de fer-ho.

També els altres dos premis principals semblen haver sigut fruit del consens. Guardonada amb el Gran Premi Especial del Jurat, '120 BPM' va ser considerada des de la seva presentació al principi del certamen una presència gairebé segura en el palmarès. La nova pel·lícula del francès Robin Campillo aborda un tema, les lluites dels malalts de sida en defensa dels seus drets a principis dels 90, que té particular rellevància en un món cada vegada més necessitat de resistències organitzades, i ho fa envoltada del tipus d'emotivitat que no deixa gola sense nus.

INFERN RUS

Una cosa semblant pot dir-se de la guanyadora del Premi del Jurat, 'Loveless', que durant tot el festival ha sigut la favorita oficial de la crítica; el seu retrat d'una família que es fa miques en aquell infern terrenal denominat Rússia és l'equivalent cinematogràfic a un cop de puny al nas. Per bé o per mal, no hi ha forma de mantenir la compostura davant aquest film.

Així mateix, l'afany per agradar a tothom és el que probablement millor explica 'La seducción': Sofia Coppola ha apostat per la pulcritud i el bon gust per narrar una història, la mateixa que ja explicava 'El seductor' (1971), que demanda precisament el contrari. I és clar que li ha funcionat. Amb el seu premi a la Millor Direcció es treu el mar sabor de boca que li van deixar les esbroncades que va rebre en aquest festival amb 'María Antonieta' (2006). 

EL MÉS DISCUTIBLE

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

La incapacitat del jurat per arribar a un acord respecte al premi al Millor Guió ha resultat en la decisió més discutible del palmarès. 'The Killing of a Sacred Deer' i 'You Were Never Really Here', dues de les millors pel·lícules presentades aquest any a concurs, han hagut de repartir-se un premi menor. Per a la primera d'elles sens dubte és recompensa insuficient considerant la mestria del grec Yorgos Lanthimos, que la va escriure i va dirigir, a l'hora de barrejar absurd i terrorífic per deixar-nos amb cara d'idiota. Per a la segona és directament una incongruència: la pel·lícula de Lynne Ramsay no té un sol pla que no sigui interessant, però el seu guió cabria escrit en un pòstit. El premi al Millor Actor concedit per aquesta mateixa pel·lícula a Joaquin Phoenix, extraordinari en la pell d'un home irreparablement destrossat per una vida de violència, és una forma de solucionar aquest error.

Per últim, també a l'hora de valorar les interpretacions femenines han tirat Almodóvar i els seus de decisions compensatòries. Minuts després de sembrar el desconcert al concedir el premi a la Millor Actriu a Diane Kruger per 'In The Fade' –una pel·lícula tan desastrosa no hauria de figurar en un palmarès--, han atorgat a Nicole Kidman l'excepcional Premi 70è Aniversari. Deixar sense guardó l'australiana, que ofereix dos treballs magnífics a 'La seducción' i 'The Killing of a Sacred Deer', hauria sigut imperdonable.