Cannes 2017: Fatih Akin toca fons

La presència en la competició de Cannes d’'In the fade', el nou treball de Fatih Akin, no es pot explicar. Intentar fer-ho parlant de mèrits artístics no serveix: és una pel·lícula menys adequada per estrenar-se en un festival que per emetre’s per televisió en cap de setmana, a l’hora de la migdiada.

    

La cinta explica la història de Katja (Diane Kruger), que perd el seu marit i el seu fill en un atemptat terrorista. La investigació policial determina que els autors de la massacre són una parella de neonazis, i l’evidència contra ells és tan contundent que semblen abocats a podrir-se a la presó. No obstant, el tribunal en decreta la posada en llibertat, i llavors Katja decideix completar el tatuatge de samurai que té al costat. És hora de fer justícia pel seu compte.

    

El que converteix 'In the fade' en material de rebuig és sobretot la tosquedat dels seus mecanismes argumentals. Akin imposa a la seva protagonista trets completament il·lògics per fer avançar la trama –el seu consum de drogues, per exemple–, recorre a un esquematisme típicament caricaturesc per traçar la resta de personatges i desafia tota credibilitat a l’hora d’imaginar el procés judicial que ocupa una part innecessàriament quantiosa del metratge. Encara pitjor és la manera com el director desaprofita la rellevància de la seva premissa. Considerant l’ascens de l’extrema dreta a tot Europa i la presència creixent en els noticiaris de la violència racista, resulta especialment molesta la frivolitat i la falta de rigor amb què In the fade tracta l’assumpte i el seu desinterès per vincular-lo al món real.

    

¿Què pinta, doncs, entre les pel·lícules candidates a guanyar la Palma d’Or? No se sap. Al·ludir al prestigi del seu director tampoc procedeix: des que va guanyar l’Os d’Or de la Berlinale gràcies a 'Contra la pared' (2004), la carrera d’Akin ha anat de mal borràs. I que els responsables del certamen no trobessin res millor és una possibilitat que val més ni prendre’s la molèstia de considerar, malgrat que la mediocritat general acusada pel concurs a dos dies del tancament del festival inviti a fer-ho.

DE PALMA AMB GUANTS

Tampoc 'El amante doble', presentada també ahir, ha contribuït a elevar el nivell. Es tracta sens dubte d’una de les obres més babaues del francès François Ozon, i per fer-se una idea del que això significa convé recordar que el francès va dirigir 'Ricky' (2009), una pel·lícula sobre un nen amb ales. De fet, la cinta podria funcionar com a paròdia de la mena de melodrames psicosexuals que Hollywood va començar a fer com xurros després de l’èxit de la pel·lícula 'Instint bàsic' (1992) si no fos perquè, en realitat, només puntualment demostra voler jugar a això.

    

Partint de la història d’una jove que es veu abocada a explorar els orígens possiblement psicosomàtics dels seus dolors d’estómac, i que com a conseqüència d’això es veu embolicada sentimentalment amb el seu terapeuta, Ozon orquestra una delirant peripècia narrativa que combina intrèpides fantasies sexuals, secrets infames, doppelgangers, gats de mirada inquietant, plans d’endoscòpies vaginals, diversos girs impossibles i, en general, la mena de material argumental amb què Brian de Palma hauria fet una deliciosa bogeria.

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

    

El que passa és que Brian De Palma possiblement sí que està realment boig i, en canvi, a Ozon la bogeria se li nota impostada. El francès és la mena de cineasta que rara vegada es taca les mans; fins i tot quan decideix posar-les al fang ho fa amb guants. És cert que aquí, en última instància, El amante doble sí que arriba a mostrar-se genuïnament disposada a perdre el cap, però a aquestes altures ja ha quedat atrapada en terra de ningú: és una pel·lícula massa excessiva per ser presa seriosament, i massa seriosa per funcionar com a pur deliri.