Gilbert Shelton i el seu particular terrorista suïcida

Amb tirants, vaquers i barret panamà, a punt de fer 77 anys (el 31 de maig), Gilbert Shelton (Houston, 1940) segueix lluint la seva venerable imatge de veterà i tranquil dibuixant de mirada una mica fugissera. Sembla que no hagi trencat mai cap plat, però a les dècades dels 60, 70 i 80 en va destrossar més d’un, i es va convertir amb col·legues com Robert Crumb en una de les llegendes del còmic underground que va florir al San Francisco contracultural. I en segueix trencant encara ara: abans de deixar anar la bomba, durant l’entrevista, confirma que està dibuixant 30 pàgines noves de la seva mítica sèrie Los Fabulosos Freak Brothers, aquells irreverents i ganduls germans hippies al·lèrgics a la policia, en contínua gresca psicodèlica de sexe, drogues i alcohol, mirall del seu món de llavors.

«No han canviat tant, no han envellit. Estan igual», diu dels personatges. «Les noves històries són contemporànies», afegeix. I, només quan insistim sobre el tema, deixa anar: «Freddy [pocatraça i golafre] s’ha tornat religiós. Franklin [el més intel·ligent] té una pistola. I Phineas [que s’acostava a l’activisme] és un terrorista suïcida. Però no explicaré el final...». I no ho fa. Sols afegeix que no el preocupa «rebre crítiques» pel caràcter espinós del detall i que confia en l’èxit d’un clàssic que no deixa de reeditar-se. Aquestes pàgines inèdites formaran part d’un recopilatori, amb fotos i textos, que s’editarà el 2018 pel 50è aniversari de Los Fabulosos Freak Brothers. 

Shelton, publicat a Espanya per La Cúpula, és pare d’altres clàssics com la paròdia de Superman Superserdo i El gato de Fat Freddy. Fa anys que viu a França. «Visc a 100 metres d’un dels bars on va morir tanta gent el dia de Bataclan. Els atemptats són aquí. És un horror. Però a París veig que la gent no es vol deixar intimidar». Qualifica d’«horrible» la matança de Charlie Hebdo però és parc en paraules.

Només es deixa anar al recordar-li Donald Trump. «Als EUA hi ha només un petit grupuscle d’esquerres que són els verds. Hi ha demòcrates, que són de centre; republicans, que són de dretes; i el Tea Party, extrema dreta. Fa dos anys vaig anar a Nova York i vaig passar per davant de la Torre Trump. Ningú s’imaginava que aquell home seria president. És un desastre. Haurem d’ esperar i a veure què passa. Espero que no li facin un impeachment a Trump perquè llavors seria president Mike Pence i seria encara molt pitjor, perquè encara  és més d’extrema dreta». 

No dibuixarà Trump, diu. «No m’agrada dibuixar l’actualitat perquè queda obsoleta. Sempre he fet coses més universals». D’aquí va la supervivència dels seus Freak Brothers, que han patit fins a «vuit intents» de ser portats al cine, tot i que, lamenta, frustrats per «falta de finançament».  

La marihuana

Pels seus col·locats personatges mai l’han acusat, afirma, de fer apologia de les drogues. «Als EUA la llei persegueix primer el venedor i el distribuïdor, després l’editor i per últim a l’artista. La llei no va arribar mai fins a mi, tampoc a l’editorial. L’únic problema que vam tenir va ser en una festa on va venir la policia perquè la música estava molt alta i va veure una caixa de marihuana. Fred Todd [amb qui va fundar l’editora Rip Off Press] va passar una nit a la presó. A San Francisco  eren més tolerants que a Los Angeles. Si et paraven per una infracció de trànsit la policia et deia que llencessis la droga i després et posava la multa de trànsit». 

Notícies relacionades

«Per escriure has de recórrer a l'alcohol»

Amb el peu esquerre

Eren altres temps, compartits, recorda «amb Art Spiegelman, Crumb...». La dona de Shelton és agent de Crumb, que com ells, viu a França fa anys. «Ell no llegeix diaris ni veu la tele. Així que quan ens veiem parlem de música. És un col·leccionista  i fins i tot va tocar en una banda», explica  sobre l’autor de Génesis. També ell tocava, «el piano, en un bar, però va perdre la llicència pel soroll». No en va la sèrie Not quite dead, amb Pic, és sobre un tronat grup de rock, i pensen treure un altre àlbum. També recorda les festes dels 80 quan va viure a Barcelona amb el grup de La Floresta, «Amb Max, Martí... la gent d’El Víbora, i Josep Maria Berenguer, una bona persona», editor de La Cúpula.  

Avui només llegeix còmic francès. «No segueixo el còmic americà. De fet, els que considero joves talents, com Peter Bagge i Daniel Clowes, ja tenen 50 anys...». I ell hi és. «No em retiro. Em tremola una mica la mà i de vegades m’ajuda algun dibuixant. Però encara dedico dues o tres hores al dia a pensar històries». Perquè el que el «motiva i inspira», diu, «són els còmics».