L'afonia incurable de Sofia Coppola

A aquestes altures, la carrera de Sofia Coppola és una promesa incomplerta. Va començar molt amunt. Amb Las vírgenes suicidas (1999) va fer callar els que la veien només com una filla de papà, i Lost in Translation (2003) la va convertir en tota una nominada a l’Oscar. I, a partir d’allà, cap avall: una pel·lícula escridassada en aquest mateix festival (María Antonieta, 2006), una altra d’atacada per la crítica (Somewhere, 2010), una altra de generalment ignorada (The Bling Ring, 2013) i, fa dos anys, un telefilm nadalenc per a Netflix

(A Very Murray Christmas, 2015).

Després de revelar-se com una excitant nova veu del cine americà, Coppola s’havia quedat ràpidament sense res a dir. I potser en aquest sentit no sorprèn que La seducción, que va presentar ahir a concurs de Cannes, sigui una pel·lícula que en realitat ja existia: explica la mateixa història que, amb Don Siegel darrere la càmera i Clint Eastwood al davant, ja explicava El seductor (1971): durant la guerra de secessió americana, un soldat de la Unió que acaba de desertar és acollit pel grup de dones que habiten un internat femení perquè es curi les ferides; un cop allà, convertit en el gall del galliner, es va aprofitant de les necessitats carnals reprimides de totes elles, una per una, i finalment és brutalment castigat per això.

Al seu dia, Siegel va confeccionar un grand guignol molt macarra que feia pudor de fluids corporals. Coppola, en canvi, assegura haver volgut tractar aquesat material des d’un enfocament femení. Per un costat té sentit, ja que tota la seva filmografia és una exploració de la psicologia de la dona, però per un altre és una manera diferent de dir que l’ha desinfectat i esterilitzat.

En efecte, Coppola aposta per un devessall de pulcritud i contenció i bon gust per explicar una història que demana precisament el contrari –¿on és la sang calenta que se li pressuposa al seu cognom?–, i es mostra més preocupada per capturar la boira matutina i els raigs de sol que es filtren entre les branques que per retratar els instints animals que donen sentit als personatges. La seducció, doncs, és una pel·lícula incongruent, i una altra oportunitat perduda de la seva directora per recuperar el rumb.

COM FET DE TOTXO

Com que les escultures d’Auguste Rodin són difícilment superables per la seva capacitat de suggerir passió i tensió i moviment constant, resulta gairebé inexplicable que el biopic Rodin, també presentat a competició, sigui tan inert i pesat com una paret de totxo, tan encartonat com la roba rentada amb aigua de mar.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Aquí, el veterà Jacques Doillon manté un ull posat en el procés artístic de l’escultor, i l’altre, en la seva vida amorosa: per un costat, mostra la creació de les obres essencials del seu catàleg; per un altre, recorre les seves relacions amb diverses dones i en especial amb la seva dona, Rose Beuret, i la seva musa, Camille Claudel. 

Durant dues hores de metratge interminables (en un moment de la projecció per a la premsa, aquest cronista va poder comprovar que al seu voltant no havia ningú despert), Doillon alterna escenes en què l’artista esculpeix amb altres en què fornica, i ni en unes ni en les altres deixa de dir coses increïblement petulants. Com que és a les mans on Rodin tenia el talent –i, segons sembla, també a l’entrecuix–, potser el film Rodin li podria haver deixat tancar la boca de tant en tant.