FESTIVAL DE CANNES

Kawase aprofundeix en el sentimentalisme

La cineasta presenta 'Radiance', on recorre a part del sentimentalisme que va usar a 'Una pastisseria a Tòquio'

zentauroepp38569465 70th cannes film festival   photocall for the film  hikari  170523194138

zentauroepp38569465 70th cannes film festival photocall for the film hikari 170523194138 / STEPHANE MAHE

1
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Naomi Kawase fa temps que és filla predilecta del festival de Cannes. Fa ara exactament 20 anys, la cineasta japonesa es va convertir en la guanyadora més jove de la Càmera d’Or –el guardó que aquest certamen atorga als directors debutants– gràcies a 'Suzaku' (1997), i des d’aleshores ha competit per la Palma d’Or fins a cinc vegades. No obstant, la majoria del públic no va sentir parlar d’ella fins que 'Una pastisseria a Tòquio' (2015), que fins ara és la més sensiblera i melodramàtica de les seves pel·lícules, va obtenir un relatiu èxit internacional. 

Per tot això no és estrany que a 'Radiance', la pel·lícula que ahir va presentar a competició, Kawase torni a recórrer a part d’aquest sentimentalisme. Ho fa per contemplar la relació que una escriptora de narracions per a pel·lícules adaptades a invidents estableix amb un celebrat fotògraf que està perdent la vista de mica en mica i que forma part d’un grup de cecs que han de valorar el treball de la jove. La tensió que inicialment hi ha entre aquests dos personatges a poc a poc es va transformant en entesa mútua fins que un idil·li, o la promesa d’un, floreix. 

ÀLTER EGO

Notícies relacionades

Resulta difícil no veure la noia com un àlter ego de la mateixa Kawase, especialment quan pronuncia frases com «vull que el cine comuniqui un sentiment tangible d’esperança» i tenint en compte que, en els seus millors moments, 'Radiance' ofereix una interessant reflexió sobre el propòsit del cinedonar a l’espectador les eines adequades perquè se submergeixi en altres mons. És una pena que, mentre ho fa, sovint recorri a frases de diàleg pomposament cursis –«la meva càmera és el meu cor», assegura el fotògraf en una escena– i en general a una sensibilitat definitivament 'new age'. 

En el procés, és cert, 'Radiance' proporciona una bellesa visual que no sorprendrà ningú que conegui mínimament la filmografia prèvia de Kawase, però si en pel·lícules anteriors com 'El bosque del luto' (2007) –amb què va conquistar a Cannes el premi especial del jurat–  l’estètica establia una relació simbiòtica amb la psicologia, aquí la funció de tots aquests plans de capvespres i núvols passatgers és, més que res, fer bonic.