Cannes redimeix Adam Sandler

Per segona vegada en tres dies, la premsa va esclafir en esbroncades a l’aparèixer a la pantalla del teatre Lumière de Cannes el logotip de Netflix. Per bé o per mal, això sí, els crits a aquestes altures denoten menys una opinió en ferm sobre la controvèrsia generada al voltant de la plataforma que simples ganes de gresca. Que aquest segueixi sent l’assumpte estrella del certamen –a més de les exagerades mesures de seguretat imposades per l’organització i en concret del desallotjament que ahir ens va ficar la por al cos de la manera més tonta– és senyal del poc entusiasme que la competició ha generat fins ara.

SARCASME, MALA LLET I TENDRESA

The Meyerowitz Stories, primera de les pel·lícules que ahir van presentar la seva candidatura a la Palma d’Or, representa la primera presència de Noah Baumbach, i la dada sorprèn considerant que en aquesta nova cinta el director fa més o menys el mateix que en gairebé tot el seu cine previ: parlar d’aquell invent defectuós anomenat família barrejant sarcasme i mala llet i compassió i tendresa. És una recepta amb un secret que, com el del gaspatxo, està en les mesures, i aquí Baumbach la clava.

RESSORTS NARRATIUS SEMBLANTS

És cert que a aquestes altures les pel·lícules sobre famílies disfuncionals dirigides per cineastes novaiorquesos formen un subgènere per elles mateixes. Veient The Meyerowitz Stories un se’n recorda de Los Tenenbaums, en què Wes Anderson recorria a ressorts narratius semblants, i per descomptat, és impossible veure-la sense pensar en Woody Allen. De fet, tota ella es pot entendre com un «aquí en van dues tasses» als que fa anys que consideren injustament Baumbach una mera imitació de Woody Allen.

EXCEL·LENT REPARTIMENT

En part per això, potser és aquesta la pel·lícula més accessible de Baumbach fins a la data, però també una de les més purament disfrutables, en bona mesura gràcies a un excel·lent repartiment en què qui més destaca no és Dustin Hoffman ni Emma Thompson sinó, sorpresa, Adam Sandler. Contemplar-lo aquí no estalviant emocions complexes és motiu tant per celebrar que bon actor que pot ser quan vol com per lamentar que no ho vulgui ser més sovint. 

La bona notícia en relació amb una altra pel·lícula presentada ahir a competició, Le redoutable, és que no és la catàstrofe que molts esperaven; la dolenta és que, fins i tot contemplada amb els millors ulls, en cap moment arriba a aportar raons convincents per justificar-ne l’existència.

El francès Michel Hazanavicius (The artist) hi rememora la difícil relació sentimental entre el cineasta Jean-Luc Godard i l’actriu Anne Wiazemsky, que es van casar poc després d’haver rodat La chinoise (1967) –ell tenia 37 anys, ella 19– i es van separar després de rodar Vent d’Est (1970). Parlar-ne, per descomptat, és fer-ho també de la llegendària crisi creativa del director, que en aquells anys va rebutjar la narrativa convencional i va començar a endinsar-se en la radicalitat.

En tot cas, Le redoutable està menys interessada a explorar aquest procés que a fer una pel·lícula com les creacions de Godard. És un homenatge, sí, però un d’incoherent. Recrea amb eficàcia l’estètica que el pare de la Nouvelle Vague va desenvolupar en títols com La chinoise i El desprecio però ni s’atreveix a assajar les maneres del seu cine més experimental a mesura que el relat s’endinsa en aquells anys.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Així mateix, Hazanavicius per un costat ret tribut al mestre però per un altre no es talla gens ni mica a l’hora d’acarnissar-s’hi. El problema no és que el retrati com un home realment insofrible –a aquestes altures tothom assumeix que així precisament és el verdader Godard–, sinó que tracta els seus ideals polítics com una impostura indocumentada i fins i tot com una pallassada.

Pot ser que Godard ja no sigui el propietari de la seva pròpia imatge encara que segueixi viu –i fent pel·lícules molt millors que aquesta, per cert–, i que qualsevol tingui dret a grapejar-la. Però la manera com Le redoutable li dona un copet a l’espatlla amb una mà mentre amb l’altra li clava un punyal sembla demostrar que Hazanavicius no té la consciència tranquil·la.