Els dards de Ruben Östlund

Amb una filmografia que s’enumera amb els dits d’una mà, i en especial gràcies a Fuerza mayor (2014), el suec Ruben Östlund es va confirmar com un observador implacable de la conducta social humana i en particular de les misèries, presumpcions i prejudicis ocults de la classe acabalada progressista. I ho segueix fent amb la pel·lícula que ahir va presentar al Festival de Cannes i amb la qual aspira per primer cop a la Palma d’Or. 

The Square acompanya el comissari cap d’un museu d’art modern d’Estocolm en un gradual i inexorable descens als inferns. Christian (Claes Bang) és un tipus que té diners, prestigi laboral i èxit entre les dones, i Östlund passa 140 minuts de metratge despullant-lo d’això com si es tractés del vestit nou de l’emperador. 

En el procés, The Square llança constants dards enverinats al món de l’art modern. Per dir la veritat, la pel·lícula castiga el protagonista per riure’s de moltes altres coses, en especial de la masculinitat moderna i la covardia inherent a ella –tema estrella a l’obra d’Östlund– i de l’ansietat que ens causa saber que no som la mateixa persona que intentem fer creure al món que som. 

Östlund torna a demostrar una sensibilitat agermanada amb la de l’austríac Michael Haneke. És veritat que Haneke és el tipus de narrador que no ha explicat cap acudit en la seva vida i que el suec, en canvi, és un meticulós subministrador d’humor negre, però les rialles que aquest humor ens proporciona són gairebé sempre de la varietat nerviosa. El seu objectiu, com el del director d’Amor, és fer-nos sentir vergonya, pànic i humiliació pel fet d’estar observant.

The Square, dèiem, és una pel·lícula llarga. Totes les idees que inclou no haurien cabut en una de més curta, però potser Östlund hauria d’haver volgut adonar-se que no totes elles són igual de bones. En altres paraules, la pel·lícula no té l’extraordinària lucidesa de Fuerza mayor. Però contemplar-la, sens dubte, proporciona el mateix tipus d’experiència visceral, inquietant i inoblidable.  

ROBIN CAMPILLO, CONTRA LA SIDA

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

120 latidos por minuto, també presentada a concurs, barreja el terreny polític i l’íntim. Mentre recrea les lluites que el grup ACT UP va portar a terme a París fa un quart de segle per defensar les víctimes de la sida, el director Robin Campillo a poc a poc va teixint una història d’amor entre dos membres del grup. El tipus d’història que només pot acabar d’una manera.  

Molts s’han afanyat avui a situar 120 latidos por minuto com a favorita a la Palma d’Or, i no n’hi ha per tant. Potser de forma inevitable en una pel·lícula que no només recrea fets reals sinó que, a més, tracta un assumpte tan sensible, aquí la narrativa peca de convencional i fins i tot de mecànica malgrat les floritures visuals –el Sena tenyit de vermell, la pols que flota en una discoteca convertida en cèl·lules infectades–a les quals Campillo recorre regularment. Però és una obra que esquiva hàbilment els sermons, que desarma amb la seva sinceritat, i que sense delectar-se en el dolor fa que ens faci mal empassar-nos la saliva.