FESTIVAL DE CANNES

Todd Haynes es posa infantil

El director nord-americà presenta a concurs 'Wonderstruck', film emotiu i de gran esplendor visual però probablement menor en la seva gran filmografia

jgarcia38485293 tod01 cannes  francia   18 05 2017   de izqa a dcha  el dire170518201439

jgarcia38485293 tod01 cannes francia 18 05 2017 de izqa a dcha el dire170518201439 / JULIEN WARNAND

2
Es llegeix en minuts
Nando Salvà

Quan fa gairebé tres dècades vulnerava els límits del gust i el decòrum amb Superstar (1988) i Poison (1991), pocs devien imaginar-se que arribat el moment Todd Haynes rodaria una pel·lícula infantil. I, no obstant, una pel·lícula infantil és precisament Wonderstruck, tot i que, això sí, recolzada en obsessions típiques del californià com èpoques passades de la història del cine, personatges outsiders i el potencial expressiu que la soledat ofereix a poetes com ell mateix.

Presentada ahir a concurs a Cannes, el film posa en paral·lel dues històries que transcorren en dos temps diferents –1927 i 1977– i que protagonitzen dos nens sords que fugen de casa cap a Nova York buscant respostes. Gradualment va quedant clar que el que els uneix no és només la falta d’oïda, i que moltes de les claus d’aquesta connexió es troben al Museu d’Història Natural.

Wonderstruck ha sigut escrita per Brian Selznick, que també va escriure el llibre que va inspirar La invención de Hugo, de Martin Scorsese, i el parentiu resulta evident. Les dues pel·lícules són retrats de nens en un món d’adults i parlen de pares absents, exploren el potencial dels objectes com a dipòsits de la memòria i arriben a una esplendor visual que en el cas d’Hugo vehiculava la tecnologia 3D i en el de Wonderstruck es basa en l’encant de rèpliques i miniatures. «He volgut homenatjar tot el que es fa amb les mans, des de la fabricació d’una maqueta fins al llenguatge de signes», va explicar a Cannes, i el resultat d’aquest tribut és un exerciaclaparador.

Haynes sempre s’ha distingit per la seva mestria comunicant sentiments sense caure en el sentimentalisme –Carol, que va presentar aquí el 2015, il·lustra aquesta habilitat–, però a Wonderstruck intenta una cosa diferent, una emotivitat més directa i nua. La seva manera de fer-ho pateix certa falta de subtilesa, que il·lustren tant el paper que les coincidències tenen en la història com algunes inconsistències argumentals. Probablement serà percebuda com una obra menor de Haynes, fet que en tot cas significa que és millor que el millor film de tants altres cineastes.

AIRES DE SOLEMNITAT

AFP / LOIC VENANCE

El director Andrei Zviaguintsev i els actors Maryana Spivak i Alexey Rozin, en la presentació de 'Loveless'.

Notícies relacionades

L'eix sobre el qual transcorre Loveless també és un nen, i exactament aquí s’acaben les similituds temàtiques amb Wonderstruck de la nova pel·lícula d’Andrei Zviaguintsev, també presentada a competició. El rus ofereix un retrat desolador dels seus conciutadans, gent egoista, avariciosa, envejosa, frustrada i furiosa. Per fer-ho se centra en un matrimoni a punt de divorciar-se que descobreix que el seu fill preadolescent ha desaparegut.

Com bona part del cine de Zvyagintsev, Loveless és una pel·lícula que sorprèn i tan clínicament grandiloqüent que la seva profunditat resulta gairebé irrebatible. Però, per una altra banda, mai havia recorregut a solucions dramàtiques tan matusseres. Els personatges que suporten el pes narratiu són gent tan unidimensionalment terrible que les misèries socials que representen no resultarien més òbvies si les enumeressin mirant a la càmera. És innegable el poder de Loveless per deixar-te fet pols, però rebre un cop de martell també aconsegueix el mateix efecte i no per això és lloable.