Ngugi wa Thiong'o: "L'idioma és l'eina de la dominació"

Acaba de tornar de dinar i la primera cosa que Ngugi wa Thiong’o (Kamirithu, Kenya, 1938) fa abans d’abordar l’entrevista, a la cafeteria del seu hotel, és excusar-se per anar un moment al bany. Camina a poc a poc però amb pas ferm, com durant l’extensa trajectòria que l’ha catapultat al tron de les lletres africanes: les seves novel·les, els seus assajos, les seves obres de teatre i fins i tot els seus contes infantils reclamen amb orgull les cultures precolonials i, sobretot, el vehicle d’aquestes cultures: les llengües autòctones.

    

Així, quan una obra de teatre el va portar a la presó el 1977, va prendre la decisió d’utilitzar en els seus textos l’idioma de la seva tribu, el kikuiu. I allà mateix, entre reixes i fent servir paper higiènic com a suport, va escriure una de les seves obres clau: 'El diablo en la cruz' (Debolsillo, 2017). «En un moment donat, els papers ocupaven bastant espai a la cel·la i les autoritats me’ls van confiscar, però després me’ls van tornar pensant que eren inofensius», riu. Li havien restituït una de les crítiques més ferotges al podrit sistema de la Kenya postcolonial. Després van seguir 21 anys d’exili que el van portar fins al seu actual càrrec com a professor de Literatura Comparada a la Universitat de Califòrnia. Avui, a les 18.30 hores, aquest abanderat de les lletres africanes i etern candidat al Nobel pronunciarà una conferència al CCCB que portarà per títol l’Àfrica, escriptura i emancipació.

–¿Què el va fer canviar al kikuiu com a idioma original per a les seves obres?

–Havia estat pensant sobre l’assumpte de l’idioma des de feia molt temps, però no havia fet mai res en aquest sentit. A Kamirithu vam crear una obra de teatre en kikuiu, 'Em casaré quan vulgui', que van representar els veïns. El novembre de 1977, el Govern kenyà la va parar i el 31 de desembre em van tancar a la presó. Va ser llavors quan vaig començar a pensar en la relació de poder entre els idiomes dels colonitzadors i els dels colonitzats. I vaig prendre la decisió d’escriure les meves novel·les en kikuiu.

–Després de tants anys exiliat al Regne Unit i als Estats Units, ¿la seva ment segueix funcionant en kikuiu? ¿Funciona en kikuiu quan pensa, quan somia...?

–¡Sí! Els idiomes, d’alguna manera, són com instruments musicals, ¿no? No sempre toques el mateix. Pots crear diferents melodies, depèn de com moguis els dits, de la mateixa manera que cada idioma organitza el pensament d’una manera diferent, per l’estructura pròpia que té cada un. He pensat molt en l’idioma en termes de creació. Ho anomeno colònies de la ment, un imperi metafísic a través de l’idioma.

–Als nens de la seva generació els castigaven a l’escola si els enxampaven parlant en el seu idioma en lloc de parlar en anglès...

–Això d’humiliar la gent pel seu idioma i per la seva cultura a través de la violència és una amenaça comuna en totes les situacions de colonitzador i colonitzat. La primera cosa que intenten fer els colonitzadors és imposar el seu idioma. Però no ho fan de manera normal, perquè per aprendre un altre idioma tu no necessites abandonar el propi. En aquesta situació s’asseguraven de reprimir-te si parlaves el teu idioma al col·legi. I et premiaven si parlaves l’anglès molt bé. L’idioma és l’eina de la dominació.

–A Kenya hi ha nens que llegeixen 'Blancaneu', un conte que no els podria ser més aliè. Vostè també ha escrit llibres infantils, ¿està intentant crear històries més pròximes per als nens en el seu propi idioma?

–És clar, però no és gens fàcil escriure llibres infantils. Moltes d’aquestes històries resulten molt atractives, tenen temàtiques universals. I els nens les llegeixen com si fossin històries. Però, per desgràcia, aquestes històries no passen aïllades en el buit. Encara que siguin infantils, també són portadores del paisatge que descriuen i dels elements de la cultura, que poden restar implantats en les ments, com a ideals per al nen que els llegeix. Així que a l’Àfrica tenim una tradició de contes, que ja hi era com a tradició oral, però no escrita. Hi ha històries per a nens en idiomes africans. Així que les coneixen, poden llegir altres històries d’altres països, perquè ja hi ha una base per comparar.

–¿Amb quins obstacles s’ha trobat en aquesta lluita per reclamar les cultures i els idiomes precolonials?

–¡La ment! El que el colonialisme fa a tot arreu és posar de cap per avall la normalitat. La forma normal d’aprendre és començar des d’on estàs, del que saps, i després vas cap al que és desconegut. El procés colonial és al revés: el que és desconegut és la forma com un país es veu a si mateix. És molt alienant. Però és que no hi ha res de dolent en els idiomes europeus: el que és dolenta és la relació d’aquests amb els idiomes africans.

–Ara té una de les seves obres, 'Somnis en temps de guerra' (Rayo Verde, 2017), traduïda al català . És la primera vegada que l’hi publiquen en aquest idioma, ¿com se sent?

–¡Oh, molt bé! Quan vaig a un lloc i veig els meus llibres traduïts a l’idioma local sento que estem conversant amb altres idiomes. M’agrada això, però vull fer-ho des del meu propi idioma.

–No gaire gent en el seu àmbit prendria la decisió de tornar al seu idioma matern. ¿Què se sent sent un rebel de 79 anys?

–[Riu] ¿Saps? No em considero un rebel. Soc una persona que creu en la normalitat, però, per desgràcia, quan la normalitat es converteix en el que és anormal i un intenta ser normal, la gent et considera un rebel.

–¿Segueix sent creient, vostè?

–Sí. ¡No! Un moment... Soc una persona espiritual. No tinc una religió en particular. Crec que totes les religions busquen l’espiritualitat, perquè la mateixa vida humana aspira al que és espiritual. No vivim únicament per alimentar-nos. I crec que totes les religions miren de buscar una forma de connectar amb aquesta espiritualitat, però ho fan a través de ritus i rituals, i a vegades aquests es tornen més importants que l’espiritualitat que estan buscant.

–S’equivoquen les religions establertes...

–Perquè creen rituals. Diuen que el ritu és el mateix que l’espiritualitat. Però aquests ritus, que són un mitjà, s’acaben convertint en un fi. I acaben estrangulant l’espiritualitat. ¿No li sembla horrible que els humans diguin que estan lluitant per Déu, en el nom de Déu ? Com els cristians en les croades... ¡és divertit! Com si Déu els digués: «¡Eh! ¿A quants heu matat avui per mi?». [Rialles] L’espiritualitat ens envolta, però no la reconeixem i la idea de Déu és una altra forma d’expressar-la. És com l’ànima, però fora de nosaltres. Té sentit, ¿no?

–La religió també s’utilitza com una poderosa eina per esclavitzar la ment.

–Sí, però també es pot utilitzar com a espai d’alliberament mental. Si poses una persona asseguda a sobre d’una altra, el de dalt dirà que s’han de mantenir les circumstàncies tal com estan, perquè al cel seràs recompensat. Però el de sota dirà: «¡No! Jo el que vull és canviar això ara».

–¿I com defensaria la cultura entre tanta retallada?

–Pensi en una flor. És bonica, a vegades et diu ràpidament la identitat de la planta i és un producte de tot l’arbre. Els arbres no comencen amb les flors, sinó que aquestes emergeixen de l’arbre. I són les que contenen el futur d’aquest arbre, perquè són portadores de les llavors. Això és la cultura. Així que quan es retallen els pressupostos per a la cultura, estan impedint que emergeixi aquesta flor i el poder de portar la cultura d’aquesta societat.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

–I què pensa del premi Nobel de literatura? El seu nom ha sonat molt fort en els últims anys.

–Estic molt agraït pel fet que molta gent cregui que el meu treball es mereix el que sigui. Guanyi o no un premi, per a mi és molt important que la gent ho cregui. Ho anomeno 'el Nobel del cor'. ¿Què li sembla?