'People than are not me', aventures mil·lennistes a Tel Aviv

Segons confessa, Hadas ben Aroya va concebre el seu primer film sense cap pretensió. «Només per fer alguna cosa sobre les coses que em passen a mi i els meus amics». Però 'People that are not me' ha acabat convertida en un petit fenomen a Israel, on els joves estan poc acostumats a veure cine sobre coses que els passen a ells i els amics. Que són les mateixes que poden passar a la gent de 20 anys de qualsevol país, com comprovaran els que vagin a veure-la avui (22.00 hores) a l’Aribau Club 2, en el marc del D’A. La seva heroïna, Joy (la mateixa Ben Aroya), és una jove que pensa tota l’estona en el seu ex, es penja d’un intel·lectual que no es vol comprometre, convida a casa un gairebé desconegut i se’n penedeix… La recerca universal d’amor, companyia o sexe a la gran ciutat, en aquest cas en hebreu.

El paisatge tecnològic que envolta la Joy també és global: Facebook, Tinder, WhatsApp (és per trucada de WhatsApp com parlo amb ella); eines que sovint compliquen la comunicació en lloc de fer-la més fluida. Són ítems essencials de l’inventari mil·lennista, però ella no volia fer una pel·lícula generacional: «Va començar com un curt, un projecte de fi de carrera. Després vaig veure que podia ser un llarg, perquè se m’anaven ocorrent coses divertides. Em preguntava: ‘¿Què passaria si em colés a casa del meu ex?’, i coses per l’estil. Ho vaig passar bé escrivint aquestes fantasies».

Com Larry David a la seva 'sitcom' 'Curb your enthusiasm', Ben Aroya es diverteix portant a terme els atreviments que a la vida real no gosaria fer. Escriu una versió alternativa, una mica més heroica, de si mateixa, tot i que la seva autoficció inclou autoflagel·lació: ni la Joy ni el seu amic (i objecte amorós) Nir tenen problemes per dir-se narcisistes. «Parlo del bo i dolent de mi mateixa. Em passo el dia a Facebook, pujant 'selfies', etcètera. A tots ens agraden aquestes coses».

Però més que Larry David, aquí la referència televisiva inevitable és 'Girls', malgrat que a Ben Aroya no li faci gaire gràcia que li tregui el tema. «¡No fan més que comparar-me amb Lena Dunham! Al meu país m’han dit 'la Lena Dunham de Tel Aviv'. Però la meva pel·lícula no està influïda per la sèrie, potser més per una pel·lícula seva anterior, 'Tiny furniture', que m’agrada molt. El personatge de la Joy és molt diferent de la Hannah. Sigui com sigui, admiro Dunham; ha obert una finestra perquè les joves s’expressin a la seva manera».

'People that are not me' recorda 'Girls' perquè té una dona còmoda amb el seu cos, i perquè es tracta de personatges amb una imatge de si mateixos que no es correspon amb la realitat. «En el cas de la Joy, ella es veu com una intel·lectual, però tampoc és que llegeixi gaire –prefereix passar l’estona veient vídeos de micos a YouTube–. I el Nir assegura tenir la fantasia d’ejacular a la cara de les noies, però quan finalment ho aconsegueix se sent fatal. Cap dels dos és qui creu que és».

ELOGI DE LA PRESA LLARGA

Notícies relacionades

'Demonios tus ojos', una perversió absorbent

Els últims dies del cine analògic

Per ser una pel·lícula sense pretensions, a estones pot calar fondo. Respira una veritat no tan fàcil d’aconseguir. En part gràcies a la decisió de Ben Aroya de rodar preses llargues en lloc de tallar a cada segon i/o tirar de «plans de reacció»: «És una manera d’aconseguir que el sentiment d’una escena sigui homogeni. Volia que l’espectador fos com una mosca a la paret, però sense tirar necessàriament per un estil hiperrealista».

En alguns moments, la presa llarga serveix per seguir la Joy en recorreguts hipnòtics per la ciutat o l’interior d’un club. La seva soledat a vegades sembla heroica i altres vegades, com en el club, resignada. El títol del film, traduïble com 'Persones que no són jo', es refereix a l’espai infinit entre les persones: «No volia un títol ampul·lós de l’estil de, diguem-ne, 'La joventut' [rialles]. Vaig preguntar per Twitter i algú em va suggerir aquest, una mica abstracte però precís. Al capdavall, estic parlant de l’espai entre un i els altres, de com ens costa connectar».