D'A FILM FESTIVAL

Els últims dies del cine analògic

Leire Apellaniz presenta 'El último verano', documental sobre les peripècies d'un projeccionista itinerant abans de l'apagada analògica

jgblanco38245031 barcelona  29 04 2017 entrevista con la directora leire apel170430170539

jgblanco38245031 barcelona 29 04 2017 entrevista con la directora leire apel170430170539

4
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Des de finals de la dècada passada, principis d’aquesta, Leire Apellaniz ha viscut de manera pròxima el final de l’era analògica i la transició a les projeccions en digital. És la responsable del departament tècnic del festival de Sant Sebastià, amb gairebé 800 projeccions a l’any. També és una cineasta, a més a més de productora, que ha escollit aquest canvi de cicle com a tema central del seu primer llargmetratge: 'El último verano', que es podrà veure avui (22.15 hores) al CCCB com a part del D’A Film Festival.

    

Encara que tenia clar el tema, Apellaniz sabia que no volia fer-lo en el context d’un festival, sinó a l’aire lliure, on ella mateixa havia treballat com a projeccionista: «Jo havia fet molt cine d’estiu amb Miguel Ángel Rodríguez, fa deu anys o així», recorda des d’un sofà de l’Hotel Pulitzer. «Sempre vaig pensar que el cine d’estiu tenia un documental i el seu protagonista havia de ser ell». Quan Leire l’hi va proposar per telèfon, després d’uns quatre anys sense veure’l, li va dir que estava boja, però, sense pensar-s’ho gaire, hi va accedir: «Ell s’apunta a tot. És una persona súper vitalista».

    

En lloc de quedar-se en la immortalització per al futur de processos analògics en vies d’extinció, Leire tenia així també l’oportunitat de retratar un gran personatge: «El gran personatge que ell no creu que sigui per molt que l’hi diguis. Ell em deia: ‘No en tens ni idea. La diferència entre personatge i personatge és la dimensió literària, una cosa que jo no tinc’. Algú que li digui això, imagini’s si té dimensió literària o no».

HOME ORQUESTRA

Miguel Ángel Rodríguez és, encara que no vulgui reconèixer-ho, llegenda. Un home entestat –en part per qüestions econòmiques, en part per un amor sincer i contagiós pel cine– a portar el cine d’estiu a ciutats grans com Sevilla, però, sobretot, a pobles recòndits (com Lucainena de las Torres, amb menys de 600 habitants) on veure cine en pantalla verdaderament gran és tot un esdeveniment.

  

  En aquest documental observacional d’estranya capacitat hipnòtica (deu ser per tot el soroll dels projectors), Apellaniz segueix Rodríguez en l’últim estiu abans de l’apagada analògica que havia de ser el 2013, però que va arribar el 2014. El veiem fer de tot: és cap, auxiliar i ajudant de producció del seu propi negoci. Contesta trucades professionals al volant com una versió castissa del 'Tom Hardy' de Locke, consulta joves amics projeccionistes sobre el trànsit a la maquinària digital i pateix l’inesperat assetjament de dos jutjats. És una espècie de road movie crepuscular, però, malgrat tot, oberta al futur.

    

Apellaniz tanca la seva pel·lícula amb imatges elegíaques dels llocs on descansen els projectors de la vella escola. I, una mica abans, observem com, gràcies a una plataforma mecànica, un projector de 4K en desplaça de la finestra de la cabina de la Sala Berlanga un de 35mm. Molt simbòlic. Però la directora adverteix que no va pretendre fer una pel·lícula melancòlica: «Podria haver anat per aquí, el que era fàcil era anar en aquesta direcció. Cap a 'Cinema Paradiso', que no he vist perquè no m’ha vingut mai de gust, res més que això».

  

 Ella reconeix les virtuts del cel·luloide sobre el digital: «La densitat, la llum són uns altres… El que veus és una altra cosa. Una bona projecció en 35mm és una cosa màgica. Això és així». Però tampoc vol negar els avantatges que ha portat la nova tecnologia a l’ofici: «Jo soc noia i soc petita, o sigui, posar una pel·lícula al projector, en 35mm, em costa. Pesa 30 quilos amb la bobina posada. Amb el digital tot és més còmode, més senzill». Ja no es requereixen les mateixes habilitats, això per descomptat. ¿És un ofici que ja no pertany tant als projeccionistes convencionals com als informàtics?

MANTENIR-SE

«Això és el que ara demanen sales comercials i festivals», afirma Miguel Ángel Rodríguez, tan fantàstic en aquesta trucada telefònica com en les que atén al film. «L’ofici de projeccionista a l’antiga està començant a desaparèixer». Tampoc es té en aquests moments tant en compte experts en revelat analògic, ni transportistes ni emmaatzemistes.

  

 En el cas dels projeccionistes itinerants, toca reinventar-se o passar per l’adreçador i adquirir projectors digitals que poden costar una fortuna. «Per a la projecció amb Blu-ray no són tan cars, i són els que ens emportem a les projeccions de posar i treure», explica Miguel Ángel.

    

Si el nostre heroi hagués tirat la tovallola, gent de molts pobles s’hauria quedat sense cine en pantalla gran: «Els nostres programes d’estiu estan encaminats a poblets allunyats de les capitals que poden tenir el cine més pròxim a més de cent quilòmetres. Anem a tots aquests poblets, però no els posem la nova de Guerín; volen veure 'Ocho apellidos catalanes' o l’última entrega de 'La guerra de les galàxies'».

Notícies relacionades

  

 Rodríguez no recorda la seva vida sense cine, però l’idil·li amb les pel·lícules es va tornar seriós des que, quan tenia 19 anys, va començar a freqüentar un cineclub a Guadalajara. Després va ajudar durant una temporada a la Filmoteca Espanyola, va començar a programar cineclubs universitaris… I a principis dels anys 90 es va posar seriosament en els circuits de cine d’estiu, que encara no ha abandonat. «Al mateix temps estic lluitant per organitzar un circuit en barriades de Madrid, però va bastant a poc a poc». La passió continua. 

AQUEST DILLUNS

‘THE WOMAN WHO LEFT’ Aribau Club 2. 17.00 hores Lav Diaz segueix amb la història de Filipines, ara amb una dona que mira d’adaptar-se al món després d’una condemna injusta de 30 anys.