'Guardianes de la galaxia Vol. 2': tornen els renegats de Marvel

Abans de l’estrena de Guardianes de la galaxia (2014), a Marvel no ho veien del tot clar. Es tractava d’una pel·lícula que en essència trencava amb la continuïtat de les nou entregues prèvies del que coneixem com a Univers Cinematogràfic Marvel (UCM); que apostava per la comèdia i no pel drama; que transcorria gairebé exclusivament a l’espai exterior; i amb uns protagonistes no només eren superherois principalment desconeguts sinó que a més incloïen un ós rentador xerraire i un arbre. «Jo estava literalment aterrit», recorda ara el director James Gunn. «Tenia la sospita que ningú aniria a veure la pel·lícula, i que això suposaria el final de la meva carrera».

Arran del descomunal èxit que Guardianes de la galaxia va acabar aconseguint, és lògic que l’actitud amb què Gunn afronta ara l’estrena de la continuació sigui molt diferent. «Fa cinc anys ningú em feia ni cas i avui, com són les coses, podria aixecar el projecte que em donés la gana». Segueix sentint una gran pressió, però, tot i que una pressió diferent. «Sé que la pel·lícula farà bona taquilla, però jo amb això no en tinc prou. Les expectatives del públic són més altes, i no seria just defraudar-los».

Que en efecte aquest Guardianes de la galaxia Vol. 2 sigui un dels títols de la nova remesa de Marvel –els entesos en diuen Fase 3– en els quals la productora ha dipositat més esperances resulta irònic considerant que, encara més que la seva predecessora, és una pel·lícula que explota la seva condició de rara avis igual com un general llueix les seves medalles. D’entrada, perquè, narrativament parlant, es manté separada de la resta de l’UCM. En aquesta no es detecten vincles directes amb altres sagues d’aquest univers; si no se sap per endavant, un podria anar a veure-la i no trobar cap parentiu amb Els Venjadors o Iron Man. Se sap que això no necessàriament seguirà sent així gaire temps però, per ara, Gunn ha tornat a gaudir «d’una llibertat absoluta» per desenvolupar aquest univers sense necessitat de pensar a relacionar-lo amb una mitologia més àmplia. «Al llarg de la meva carrera les meves idees sempre s’havien vist limitades, generalment per qüestions de pressupost, però ara els únics límits els ha marcat la meva pròpia imaginació. Si no he anat més lluny ha sigut perquè no se m’ha acudit com fer-ho».

ESPECTACLE I INTIMITAT

Gunn es va donar a conèixer sobretot com a guionista de Scooby Doo (2002) i Amanecer de los muertos (2004) i com a director de dues sorprenents pel·lícules de gènere, Slither: La plaga (2006) i Super (2010). Però va ser abans, durant els seus inicis en l’àmbit del cine de sèrie Z –va treballar per a Troma, la mítica productora underground–, quan va desenvolupar no només el seu irreverent sentit de l’humor sinó el seu amor pel tipus de personatges descastats i inadaptats que el quartet protagonista de Guardianes de la galaxia també representa. «Jo mateix sempre m’he sentit un outsider, i no sé si mai seré capaç de superar-ho», confessa. «Em sento així fins i tot en la meva pròpia família; soc incapaç d’encaixar. Puntualment sento connexions genuïnes amb altres persones, però aquests moments són fugaços. I aquestes pel·lícules parlen precisament d’aquests moments».

Notícies relacionades

Chris Pratt: "En cert sentit, els actors som com gerros"

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

La voluntat d’explorar més a fons els personatges i les seves relacions mútues, i l’absurd que en resulta, és un altre dels trets que mantenen la nova pel·lícula a certa distància de la resta de l’UCM. Si la seva predecessora parlava d’un grup d’ànimes perdudes que es converteixen en la seva pròpia família, Vol. 2 parla de com és de difícil mantenir la família unida. «He volgut recolzar la pel·lícula sobre un contrast: per un costat, les escenes d’acció són cinc vegades més grans i espectaculars; per un altre, la història és més íntima i personal, i més emocional».

En aquest sentit, la principal línia dramàtica d’aquest segon volum radica en la relació entre Star-Lord (Chris Pratt) i qui des del principi de la pel·lícula es revela com el seu pare biològic: Ego, que té aspecte d’home –de Kurt Russell, en concret– però en realitat és ni més ni menys que un planeta vivent, i que aspira a convèncer el seu fill perquè governi l’univers amb ell. «Quan Chris [Pratt] i jo vam començar a discutir sobre què explicaríem en la segona entrega, tots dos afrontàvem una situació molt similar en les nostres carreres», recorda Gunn. «Jo venia de dirigir pel·lícules que ningú veia i ell d’interpretar el personatge secundari grassonet d’una telesèrie, i de sobte ens vam veure al centre de Hollywood». Es van adonar que l’èxit corria el risc de pujar-los al cap. «En aquell moment ens vam prometre l’un a l’altre que no perdríem mai el nord. En bona mesura, aquesta pel·lícula parla d’aquesta lluita per no pensar massa en un mateix».