Morfina, alcohol i escriure, les drogues de Hans Fallada, en còmic

Un Hans Fallada (1893-1947) addicte a la morfina i força begut va discutir un dia de 1944 amb la seva exdona i li va disparar sense arribar a ferir-la. Arran d’això, va acabar empresonat en una institució federal del Reich a Neustrelitz, on el director li va donar un paquet de folis per escriure. Així, en aquella cel·la amb barrots a la finestra, va donar a llum un diari secret (publicat pòstumament com En mi país desconocido), en què deixava anar la seva tírria contra els nazis, que l’havien col·locat en el seu punt de mira, i 'El bebedor', novel·la protagonitzada per un clar àlter ego, Erwin Sommer, destruït per l’alcoholisme.

El dibuixant alemany Jakob Hinrichs (1977), que en primera instància va pensar a fer una adaptació en vinyetes d’aquest relat, després de llegir la biografia de l’autor de Sol a Berlín, les seves cartes i altres obres, va veure clar que «el còmic havia d’aportar alguna cosa nova en lloc de ser un simple retrat objectiu». Així que es va basar en la seva «interpretació i percepció subjectiva» de Fallada i va crear «un collage» fusionant «l’expressionisme del personatge de ficció» amb la «humanitat» de l’autor, que tan bé reflecteixen les seves missives. Com la que va enviar al seu fill, «molt humil i personal, plena de sinceritat i tristesa», per explicar-li l’episodi violent amb la seva mare.   

«En un costat hi ha l’escriptor famós i molt productiu i, en l’altre, l’home trist i gairebé depressiu, enganxat a les drogues i a l’alcohol, que volia ser un bon pare», comenta Hinrichs, que va presentar 'El bebedo'r (Maeva) al Saló del Còmic, amb el qual commemora els 70 anys de la mort de l’alemany.    

L’autor també reconstrueix al llibre el descarnat relat de Fallada 'Diari d’un morfinòman'. «Parla de la vida d’un jonqui al Berlín de la seva època, però podria ser la de qualsevol jonqui del Berlín d’avui. Qualsevol dels drogoaddictes que jo mateix veig anant cap  al meu estudi podria ser un Fallada». És aquest un nou reflex d’unes tendències autodestructives que ja venien d’abans. «De jove va fer un pacte suïcida amb un amic. Van fer un duel en què havien de morir tots dos però només va morir el seu amic, ell va quedar malferit. Em va semblar un trauma tan terrible que podria explicar els seus problemes posteriors d’addicció», considera el dibuixant.    

Hinrichs, que ja va portar al còmic 'Relato soñado', d’Arthur Schnitzler (Nórdica 2013), i recorda com li agradava de nen llegir Mortadel·lo i Filemó (o més ben dit, Clever & Smart, que és com es diuen en alemany els personatges de Francisco Ibáñez), fa servir un «estil surrealista basat en una paleta cromàtica limitada a quatre colors» –negre, groc, blau i vermell–. «La vaig treure d’uns tebeos antics de Roberto Alcázar i Pedrín, ja esgrogueïts, dels anys 40 i 50, que vaig comprar en un mercat ambulant de Màlaga», comenta en un més que acceptable castellà, practicat en els seus anys d’estudiant de Belles Arts a Bilbao. D’aquí sorgeixen, d’un banda, «colors forts i enèrgics, grocs, verds..., per a les vinyetes basades en la ficció i, de l’altra, els blaus, més opacs i emocionals, dels passatges més tristos i personals».

EL NAZISME

Notícies relacionades

Dave Gibbons: "És terrorífic que Trump tingui tant poder i tan poca intel·ligència"

Cortázar, de 'Rayuela' al còmic

Aquest contrast també el va trobar Hinrichs quan va visitar la casa de l’autor de 'I ara què, homenet?' a Cartwitz. «És un lloc idíl·lic a dues hores de Berlín, amb un llac i un jardí de pomeres, però aquella atmosfera, on va viure amb els seus fills, no l’ajudava creativament. En canvi, a 30 quilòmetres hi ha la presó on va estar, un lloc terrible, on no podia ni beure ni drogar-se, i allà no va deixar de produir. Crec que, per a ell, escriure també era una addicció».

El dibuixant, que treballa per a mitjans com el 'The Guardian', afegeix a més a més que Fallada sabia el perill que corria a l’escriure en contra del nazisme en el seu diari a la presó. «Li va afectar molt saber que el seu bon amic l’il·lustrador E. O. Plauen s’havia suïcidat a la presó després de ser denunciat per un veí als nazis i detingut pel seu derrotisme contra el Führer. Sabia que a ell la fama tampoc el salvaria». Va tenir sort, en comptes de Neustrelitz, hauria pogut acabar al proper hospital mental de Berburg, que el Reich va fer servir per exterminar per la via de l’eutanàsia.