Cent anys de tebeos

Ara que es compleixen els 100 anys de l’aparició de 'TBO', convé recordar que aquesta capçalera, que amb el temps va batejar totes les publicacions d’historietes, va forjar també un model de revista a imitar. Revista teòricament infantil, va incloure de forma regular a més de seccions de textos, historietes, tant d’aventures com humorístiques, encara que donant una especial importància a aquest últim gènere.

    

El model va ser més o menys imitat per altres revistes durant els avatars històrics que van confluir entre la restauració borbònica i la guerra civil. A mitjans dels anys 30 del segle XX, la importació dels còmics de premsa nord-americans va obrir la veda a una utilització regular de la bafarada com a eina per reproduir els diàlegs dels personatges, i també a una nova manera d’explicar històries, adscrites a gèneres diversos amb un grafisme realista. Els tebeos seguien sent «publicacions infantils i juvenils», però la veritat és que tant algunes sèries nord-americanes com moltes de les historietes d’humor de la revista 'Pulgarcito' (reapareguda el 1946) no pensaven en els nens com a destinataris, sinó en lectors adults; el to dels arguments, la relació entre els personatges i el de vegades furibund reflex de la quotidianitat de la postguerra delataven una ambició que sobrepassava les ments infantils.

    

Durant la postguerra i el desarrollismo, el model de revista es va anar perfeccionant, gairebé sempre dividida entre les d’aventures i les d’humor, seguides molt de prop per la censura. Van aparèixer i es van popularitzar els quadernets d’aventures, tebeos apaïsats amb històries de gènere aptes per a lectors juvenils. La nostra historieta seguia, per imperatiu legal, dirigida a compradors menors d’edat, menys comptades excepcions com les primeres etapes de revistes com 'El DDT' (1951) o 'Tío Vivo' (1957), que van intentar reflectir les frustracions socials i sexuals del moment. Va ser a partir de 1968 quan van arribar els llunyans ressons de més enllà dels Pirineus; la historieta podia transmetre missatges de tota mena, també per als adults. Fins i tot amb la censura a sobre, publicacions com 'Dossier Negro' (1968), 'Gaceta Junior' (1968), 'Trinca' (1970) o 'Drácula' (1970) van presentar relectures dels gèneres, experimentacions estètiques fins i tot, i van confirmar que  ja es podien plantejar motivacions socials, encara que no polítiques.

    

El 'comix underground' espanyol va certificar que la historieta era en efecte un mitjà per a adults, cosa que van validar revistes com 'El Papus' (1973), 'Star' (1974) o 'Butifarra!' (1975), que van plantejar qüestions quotidianes, socials i fins i tot polítiques. Amb la democràcia, el 1977 van arribar al nostre país gràcies a la revista 'Totem' aquelles historietes d’autors europeus i llatinoamericans que als anys 60 i 70 van canviar per sempre la visió que teníem dels tebeos, fins al punt que vam començar a parlar de còmics. Va ser el 'boom' del còmic per a adults, que fins a finals dels anys 80 va suposar l’aparició d’una llarga llista d’històriques capçaleres.

    

Des de finals dels anys 70 sabíem que els llibres de còmics de llarga extensió ho eren també per a adults, amb històries de característiques socials o polítiques. L’aparició a Espanya de la novel·la gràfica de Will Eisner 'Contrato con Dios' (el 1979), i posteriorment la primera edició espanyola de 'Mau's (1989) van sembrar les llavors del que a principis del segle XX vam assumir com a novel·les gràfiques: llibres amb vinyetes per a adults en format de novel·la o assaig, ambiciosos en la seva estructura i continguts. La pràctica desaparició del format de revista periòdica i la gairebé exclusivitat del 'comic book' per als títols de procedència nord-americana, van obrir les portes de la novel·la gràfica com gairebé l’únic mitjà d’expressió per a la historieta d’adults produïda per autors espanyols. Un format que representa la llibertat absoluta per tractar de formes molt diverses la realitat que ens envolta o la revisió de la història. Però també una certa precarietat econòmica per als autors, que si no és que aconsegueixin un èxit de vendes han de compaginar aquestes vinyetes amb una altra mena de produccions artístiques.

    

Notícies relacionades

El Saló del 'TBO' obre les portes

El #MeToo dels nens

Cent anys després de l’aparició de 'TBO', estem, aquí i ara, en aquesta tessitura. I com que la historieta és un mitjà viu, hem de preparar-nos per a noves propostes. 

Antoni Guiral és divulgador de tebeos