ENTREVISTA

Rodrigo Fresán: "Vaig néixer clínicament mort i això ha marcat els meus llibres"

L'escriptor argentí establert a Barcelona publica 'La parte soñada', segona entrega d'una trilogia

fcasals37590963 rodrigo fresan170328171631

fcasals37590963 rodrigo fresan170328171631 / Cesar Cid

3
Es llegeix en minuts
ELENA HEVIA / BARCELONA

Feia la sensació que Rodrigo Fresán havia explicat tot el que passa pel bulliciós cap d’un escriptor a La parte inventada. I no, en absolut. No havia fet res més que començar. Acaba de presentar La parte soñada (Random House) i es prepara per armar una tercera entrega, La parte recordada, del que acabarà sent una trilogia. Invenció, somni i memòria són tres fils d’Ariadna per obrir-se pas en el laberint de les referències, les tendències i els personatges que giren i giren molt ràpid davant el lector, que només s’ha de deixar portar per la prosa apassionada, sempre a un pas de l’esclat, de l’autor argentí radicat a Barcelona.

–¿Enfrontar-se a una trilogia tan voluminosa i mutant és el més a prop que estarà de la Gran Novel·la Llatinoamericana? 

–No m’agrada aquest concepte. Això és el que ens diferencia als escriptors argentins de la resta de llatinoamericans. Potser perquè allà el conte és el rei. Borges no va voler mai escriure una novel·la i això ens ha fet molt lliures. A més, la literatura riuplatenca és l’única, jo diria que al món, en què els seus autors canònics han practicat la literatura fantàstica, i això és molt estrany. La nostra relació amb la realitat és bastant difusa.

–No pot negar la gran ambició d’aquest projecte.

–Però ni en els meus moments de fantasies més messiàniques i inconfessables em vaig dir: «Estic escrivint una magnum opus». Crec que he aconseguit una cosa interessant. Així que anem pel tercer. El que pugui passar després no em preocupa.

–¿Quin és el seu pitjor malson? 

–Durant molt temps vaig tenir un somni recurrent. Sentia que tenia la boca plena d’ossos de pollastre i me’ls anaven traient un per un. Però en fi, en la vigília, els malsons arriben amb els fills i concentres en ells les teves pors. Això és terrible però a la vegada un privilegi, sobretot si ets escriptor, una professió tan solipsista.

–¿Els somnis són tan importants com la imaginació?

–És una varietat d’una mateixa espècie. Hi ha obres literàries que estan fonamentades en els somnis.

–Com el Kublai Khan de Coleridge o elKublai Khan  Jekyll i Hyde

–Vaig escriure una novel·la, Esperanto, a partir d’un somni. No la vaig somiar, només va ser el desencadenant. Però en fi, el que més m’interessa és l’idioma dels somnis, com expressar-los.

 

–Assegura que els seus somnis s’assemblen a les pel·lícules de David Lynch.

–Bé, ell és el gran filmador de somnis. El que fa Lynch és molt estrany perquè no saps mai on comença o acaba el somni, ni qui l’està somiant. Com a espectador em terroritza sentir que potser puc acabar sent part d’aquesta història.

–Concep l’insomni com una variant dels somnis.

–Mentre escrivia vaig patir insomni i, de fet, en els agraïments figura el nom de la doctora que em va curar. El llibre està desbordat per les llistes, que és una cosa que fas quan no et pots dormir.

–Comptar ovelles...

–Sí, succedanis molt personals de comptar ovelles: els llibres que has de llegir, les coses que tens pendents o el que t’avergonyia de petit.

–Al matí, tant els somnis com l’insomni et deixen la mateixa sensació d’irrealitat.

–L’insomni és un lloc on et permets coses impensables. Moltes grans invencions i assassinats es van gestar  en insomnis.

–¿M’equivoco si dic que també és un llibre sobre la mort?

–Bé, jo vaig néixer clínicament mort i això ha marcat els meus llibres, d’aquí el fet que comencin per un pseudofinal. Però no m’interessa tant la mort com a tal, m’interessa més com la viuen els supervivents, la idea que els fantasmes existeixen. Que els estem inventant, somiant tota l’estona. Els escriptors som una mica mèdiums.

Notícies relacionades

–¿Pot oferir algun consell per abordar la lectura dels seus llibres?

–Soc un gran defensor que la lectura ha de ser esforçada, però no ingrata ni molesta. Acostumo a citar un intercanvi epistolar de Nabokov amb la seva editora, que li suggeria unes correccions. L’autor escrivia: «Si a mi m’ha costat tant posar-ho per escrit, no em sembla malament que costi una miqueta d’esforç llegir-ho». Això és el que ofereix la literatura davant els vídeo-jocs, les sèries de televisió i les xarxes socials: voluntat d’estil i no ser una cosa que busqui la realitat immediata acabada i perfecta.