Pietro Bartolo, el metge de Lampedusa, denuncia una indiferència "pitjor que la de l'Holocaust"

El metge que atén des de fa 26 als refugiats que arriben a l'illa italiana visita el CCCB i narra l'horror a 'Llágrimes de sal'

fcasals37847741 pietro bartolo170328162332

fcasals37847741 pietro bartolo170328162332 / Cesar Cid

3
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Coordinador d'Opinió y Participació

Especialista en Escric, quan puc, sobre literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Molts metges diuen que cal plantar un tallafoc emocional davant els drames de què són testimonis. Aquest no és el cas de Pietro Bartolo, l’únic metge de plantilla de la petita illa italiana de Lampedusa, on ha ofert les primeres atencions mèdiques (o, en massa casos, un reconeixement forense) a milers i milers de refugiats des de ja fa 26 anys. Potser, explica, 300.000, encara que prefereix «que es parli de persones que no de números». Aquells que el van sentir ahir al CCCB van poder comprovar que el continuen indignant cada dona amb la pell en carn viva, cada sac verd amb una persona ofegada a l’interior, cada dit que ha de tallar per guardar-lo com a mostra d’ADN. Potser perquè, com a fill de pescador de l’illa més meridional d’Itàlia, sap què és caure al mar i flotar, enmig de la nit, mentre esperes que algú et rescati (cosa que li va passar quan tenia 16 anys).

Bartolo s’ha convertit en la imatge d’aquesta atenció d’urgència que reben els immigrants i refugiats que es llancen al mar des de la relativament pròxima Líbia. I ha narrat la seva experiència a la pel·lícula Fuoccoammare, de Gianfranco Rosi (aquest hi ha foc al mar és el crit d’alerta que llancen els lampedusians davant de qualsevol desastre al mar), i al llibre Llàgrimes de sal Lágrimas de sal (Ara / Debate), escrit amb la col·laboració de la periodista de la RAI Lidia Tilotta. «Un llibre polític», apunta ella, que transmet «ràbia i pena».

HISTÒRIES ATROCES / Bartolo ha dubtat molt a explicar les històries personals que li confiaven els seus pacients. «Històries atroces», «molt pitjors del que ens pensem». Com la d’aquell noi nigerià que va fugir del seu país després que li amputessin el penis d’arrel per defensar la seva nòvia d’una violació. O com les de les poques dones que no arriben embarasssades després de ser forçades... perquè els injecten hormones que les esterilitzen durant un any «perquè embarassades no valen res per al mercat de la prostitució». Però finalment ha decidit fer-ho per «responsabilitat», explicant també la seva pròpia història per posar-se almateix nivell, en matèria d’exposició de la intimitat, dels verdaders protagonistes del llibre. «Jo li vaig demanar que ho expliqués tot amb la força que li dona la primera persona», precisa Tilotta. «Per transmetre tot el que vèiem i que notícies de televisió de dos i tres minuts no poden transmetre», afegeix Bartolo, perquè diu –referint-se a la pel·lícula i al llibre–, «l’art és una arma potentíssima que arriba al cor i a la ment».

RESPONSABILITAT / A mesura que parla, la veu de Bartolo es va elevant. Segons la seva opinió, la indiferència amb la qual responen els ciutadans i les institucions europees al drama dels refugiats «és pitjor que la inacció davant de l’Holocaust, perquè en aquest cas sí que no podem dir que no sabem res, perquè està passant tot al davant dels nostres ulls, ho sabem tot i hi tenim una responsabilitat enorme, que serà una taca en la nostra consciència per a tota l’eternitat».

Notícies relacionades

Bartolo és conscient que el seu paper és el de primers auxilis, curar, i fins i tot abans que això, donar caliu humà, «que vegin que arriben a un país on no els faran mal». Diu que el primer és «evitar que la gent mori», encara que amb això no n’hi ha prou, sobretot perquè, proclama: «Som nosaltres els que els ho hem robat tot i fem que hagin de fugir dels seus països, no només per buscar una vida millor, sinó simplement per sobreviure».

El pas següent que cal fer és crear corredors humanitaris que facilitin el pas segur del Mediterrani (les missions de salvament han provocat un efecte secundari: els traficants lloguen  barques cada vegada més precàries, descomptant el rescat, per la qual cosa el nombre de naufragis ha augmentat «i les 20 milles nàutiques de la costa de Líbia s’han convertit en un cementiri») i afavorir la integració al continent, evitant concentracions. «No som bonistes», etziba Tilotta. «Les 180.000 persones que van arribar a Itàlia l’any passat signifiquen només dues persones per cada municipi italià. Això no és de cap manera una invasió. L’arribada de joves, amb ganes de treballar i de progressar, no és cap problema per a una Europa envellida, sinó que és una oportunitat. Espero que Europa es comporti –rebla Bartolo– i faci un pas endavant».