Zerocalcare, des de les gàbies de l'Estat Islàmic

L’italià Zerocalcare (Arezzo, 1983) avança el juliol del 2015 pel nord de Síria, a la frontera amb Turquia, on encara fumeja un cotxe bomba, camí de la Kobane reconquistada pels kurds i alliberada de l’Estat Islàmic, en què encara notarà la fortor dels cadàvers sota les ruïnes de la ciutat. Veu unes gàbies com d’ocells penjades als carrers. Era on els gihadistes «ficaven els caps que tallaven», li explica una combatent kurda del grup que l’acompanya. Enmig d’una plaça, una altra gàbia molt més gran: «per cremar persones». «Veure allò em va impressionar molt. En aquell moment, totes les pors que tenia a Itàlia quan veia a la tele la seva barbàrie coincidien amb la realitat». El dibuixant, que aquesta vegada no podrà repetir al Saló del Còmic, on l’any passat va presentar La profecía del armadillo, sí que s’ha escapat dos dies a Barcelona per mostrar Kobane calling (Reservoir Books), relat, una altra vegada autobiogràfic, de dos viatges a través de Turquia, Síria i l’Iraq fins a la franja de Rojava que el van portar a donar testimoni de la realitat i la lluita del poble kurd.

«Sentia la necessitat de veure els combatents de l’Estat Islàmic, de saber si era certa aquesta imatge que tenim d’ells que són uns monstres i uns bàrbars», relata Zerocalcare, pseudònim de Michele Rech i tot un fenomen al seu país (dos milions i mig de còmics venuts). No va veure els gihadistes, però sí les cases de Kobane que ocupaven el 2014, a només 200 metres d’ell, durant el seu primer viatge a la zona, des de territori turc. Va passar a 30 quilòmetres del Mossul ocupat i sabia que podien estar amagats a les ruïnes que travessaven. «La seva marca és el terror, funcionen gràcies a la por. Però a través dels relats de la gent d’allà he aconseguit dessacralitzar-los. Em parlaven de joves drogats que no sabien per què lluitaven o que ho feien creient que els kurds eren cristians i se sorprenien que fossin musulmans. És necessari desmitificar-los, si els treus l’aura de combatents invencibles, ja no tenen res de fascinant. Són persones, amb les seves contradiccions».

Kobane calling és un treball solidari –part dels beneficis van al poble kurd– que, narrat des de la quotidianitat i com a diari de viatge, recorda les cròniques compromeses de Joe Sacco (Palestina, Gorazde) o Guy Delisle (Pyongyang). «Kobane era un símbol gloriós de resistència, victòria i alliberament, i t’imagines que serà una festa. Però veure-la em va fer entendre que una guerra, encara que es guanyi, sempre és destrucció. Avui, dos anys després, s’està reconstruint gràcies a l’esforç dels kurds. No hi ajuda cap força internacional».

Perquè els kurds són un poble sense Estat que viuen entre Turquia, Iraq, Síria i Iran. El 2011 van proclamar l’autonomia de la franja del Rojava, en zona siriana i objectiu final de Zerocalcare. I allà han creat el que el dibuixant considera «un camí de convivència pacífica per a Orient» i a la vegada «un far per a Occident i un model a seguir». «Pot semblar utòpic, però han portat a la pràctica un confederalisme democràtic basat en la convivència ètnica i religiosa, en l’emancipació i igualtat de la dona, la redistribució de la riquesa i l’ecologia». Intenten crear una societat més justa, sense intervenció religiosa en la vida pública.

En aquesta insòlita societat en zona de guerra, que Zerocalcare va descobrint, les dones tenen un paper actiu, dirigeixen camps de refugiats i són comandants de la guerra contra el gihadisme, i lluiten i moren com els homes. «Aquest rol l’han anat conquistant les dones kurdes al llarg dels anys. Al principi també hi havia resistència dins del moviment kurd».

Notícies relacionades

Javi Rey i el monstre

Els avions ja 'aterren' al Saló del Còmic

A l’altre extrem hi ha l’opressió sexual i religiosa de l’Estat Islàmic i la falta de llibertat d’expressió i la persecució de Turquia a dissidents i kurds. «Com que la repressió a Turquia s’ha fet més forta i afecta moltes més persones, no solament els kurds, molts dels que fugen troben en Rojava una llar, perquè el moviment d’alliberament kurd ha canviat molt, i si abans demanaven la independència del Kurdistan, ara demanen aquest confederalisme democràtic sense base ètnica».

TORTURA TURCA

En el seu periple, Zerocalcare coneix una jove guia i un home que cada dia els prepara sopa de llenties per esmorzar. «Fas broma amb ells i després descobreixes el drama que amaguen les seves vides. El més impressionant és que en la vida d’un kurd, la presó i la tortura a Turquia son coses normals». El viatge també li va confirmar el paper d’Ankara en aquest complicat mapa geopolític. «Turquia diu que combat l’Estat Islàmic a Síria, però en realitat ho fa molt més contra els kurds i ajuda els gihadistes. Té un exèrcit molt fort i està a l’OTAN, i utilitza el xantatge dels refugiats contra la Unió Europea, que és incapaç de pressionar-la».