Nathalie Poza: "El cine i el teatre m'han fet qui soc"

Encara queda molt festival de Màlaga per celebrar-se, però Nathalie Poza (Madrid, 1972) és des d’ara mateix ferma candidata a conquistar el premi a la millor actriu amb No sé decir adiós, un excel·lent drama sobre com ens enfrontem a la mort. A les ordres de Lino Escalera (que amb aquesta pel·lícula salta del curtmetratge al llarg), l’actriu dona vida a una executiva que es refugia en l’alcohol i les drogues per no enfrontar-se a la seva desastrosa vida personal. La seva germana (que interpreta Lola Dueñas) li truca un dia i li diu que el seu pare (amb la cara de Juan Diego) està molt malalt, així que viatja de Barcelona a Almeria, on resideix la seva família, i s’enfronta a un fet per al qual no està preparada.

–La pel·lícula causa empatia perquè molts espectadors deuen haver passat per haver d’afrontar la malaltia o la mort dels seus pares.  –

Reconec que quan vaig rebre el guió vaig tenir cert rebuig a fer un paper que estava bastant enganxat a la meva pell. El meu pare va morir fa vuit anys d’una forma molt brusca. Pertanyia, com el personatge de Juan Diego, a aquella Espanya profunda, gent que sembla indestructible. Estan saníssims i un dia se’n van. El problema és que potser no els has dit mai «t’estimo» perquè tenim unes relacions impossibles. En lloc de dir-nos «t’estimo», diem «espero que et vagi bé a la feina». Crec que tenia una obligació com a actriu i com a dona d’explicar tot això amb l’honestedat i amb l’amor que es mereixia aquesta història. 

–Ha aconseguit tres nominacions al Goya al llarg de la seva carrera. Aquest paper és de premi. 

–M’ho està dient molta gent a Màlaga i estic una mica aclaparada. No ho vull pensar. Vaig ser jurat d’aquest festival fa uns quants anys i sé que tot és molt relatiu. És una cosa que em faria il·lusió, és clar. Sobretot perquè potser puc ajudar la pel·lícula, que ha tingut pocs mitjans [s’estrena al mes de maig]. El director fa vuit anys que està treballant en aquest projecte.

–Vostè és un animal de teatre. 

–Estic posseïda pel teatre. És el que em dona menjar.

–Va començar amb Animalario. Alguns membres, com Willy Toledo i Alberto San Juan, es destaquen molt en política. ¿Creu que estan engegant la seva carrera en orris  estant tan significats? 

–Cada actor, cada pintor, cada director d’administració ha de poder manifestar-se per les causes que vulgui. Se suposa que vivim en una democràcia i se suposa que hi ha llibertat d’expressió.

–Té perfil a Twitter, on a vegades la llibertat serveix perquè alguns et lapidin. 

–Les xarxes socials són perilloses, és veritat. A Twitter hi ha un bombardeig de causes per les quals et demanen suport. L’impuls inicial és llançar-se a la piscina i acceptar aquestes iniciatives, però aquest impuls no és que pugui portar conseqüències perilloses per a les nostres carreres, sinó que a vegades anem donant pals de cec perquè no saps d’on venen aquestes causes i si et correspon contestar a tot. Hi ha molt d’odi i molta violència a Twitter. Crec que el més interessant és tenir aquesta expressió, però a la nostra feina. Si vols comptar alguna cosa, doncs explica-ho en una obra de teatre o en una pel·lícula. A mi el cine, el teatre i l’art en general m’han transformat, m’han fet la persona que soc actualment. Veure una pel·lícula de Ken Loach m’humanitza. Això és el que vull, perquè no soc ni política ni tampoc periodista. Cadascú ha de trobar la seva manera d’expressar-se. Els meus companys són lliures, no em fico amb el que fan. A més, Alberto San Juan ha creat un teatre a Madrid, el Teatre del Barrio, clarament polític. Em sembla una forma molt honesta d’expressar les coses que necessita expressar.

 

–¿Què vol expressar amb 'No sé decir adiós'? 

–M’agradaria que cada espectador se sentís lliure de pensar el que vulgui. Per la meva part, vaig aprenent que en la vida només es pot viure estimant per morir. Negar la mort o negar l’amor és una forma de morir en vida. Això és el que precisament li passa al meu personatge, que viu en la negació absoluta per pànic.

–¿Sent pànic a enfrontar-se a ella mateixa? 

–Sí, però no n’és conscient. Això és el que ens entendreix d’ella, com està d’equivocada i que poca traça que és. Ho intenta, però no en sap. Acaba agafant una ampolla de vi i emborratxant-se. Creu que l’ataquen sempre. És important revisar els traumes amb els quals venim per poder tenir una relació més sana amb els fills, la parella, els companys... Aquesta pel·lícula parla bàsicament d’això, de l’important que és acceptar les coses, d’intentar retrobar-se amb el que més por et pot fer: la família i la malaltia, per així poder viure amb una mica més d’harmonia.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

–En certa ocasió va dir que és bastant més valenta a la feina que en la vida. 

–Sí, és així. En la vida m’he amagat més. El teatre i el cine m’han salvat la vida pel que fa a poder aprofundir en una manera més honesta de viure. La millor manera de fer-ho és amb honestedat i audàcia, però cal treballar-s’ho molt.