Picasso dona la cara a Barcelona

Vuitanta-cinc retrats i 41 retratats. Tots coneguts, tots amics, totes amants. Guillaume Apollinaire, Max Jacob, Jean Cocteau, Dora Maar, Fernande Olivier, Olga Khokhlova, i també Jaume Sabartés, Carles Casagemas i Santiago Rusiñol, entre altres. Són alguns dels molts personatges que Pablo Picasso va retratar al llarg de la seva llarga i prolífica carrera: mai va deixar de fer-ho (n’hi ha en tots els estils que va cultivar i amb totes les tècniques que va practicar al llarg de la seva carrera), i mai els va executar per encàrrec, sempre va utilitzar com a models els seus pròxims. I són també alguns dels que llueixen a la mostra Picasso. Retrats. «Personatges del seu món quotidià que segur que a la nit, quan no hi ha ningú, surten del quadro i parlen entre ells». Paraula d’Emmanuel Guigon, director del museu del geni a Barcelona i amfitrió de la mostra fins al 25 de juny. 

Una exposició que aprofundeix en la relació existent entre el gènere i el geni: des de les pintures acadèmiques realitzades en la joventut fins a les espontànies teles del final de la seva vida. Hi trobem la naturalista La tia Pepa, que va ser executada quan tenia només 14 anys, i Vell assegut, un tribut a Rembrandt alhora que un autoretrat realitzat complerts els 90 amb la desinhibició d’un nen. I una exposició que recull «un aspecte important i sovint oblidat en l’obra de Picasso que és el nexe entre el retrat i la caricatura», a parer d’Elizabeth Cowling, comissària de la mostra. I a parer, també, del mateix mestre que afirmava: «Hi ha tantes realitats que quan s’intenta abraçar-les totes s’acaba en la foscor. Per això, quan es pinta un retrat, és necessari parar en algun moment; el resultat és una mena de caricatura». 

Ho són les que va fer de Santiago Rusiñol a l’estil d’El caballero de la mano en el pecho’ del Greco per emfatitzar l’obsessió del català pel cretenc; i ho és, també, Dona amb barret (Olga), del 1935, en aparença una tela seriosa però en realitat un llenç que traspua caricatura. Picasso la va fer quan ja tenia una filla amb Marie-Thérese Walter i el matrimoni amb Olga Khokhlova naufragava violentament. L’amor s’havia acabat i el resultat és una pintura grotesca on el geni es mofa de la ucraïnesa a través dels seus barrets. Un exemple d’una altra de les gràcies de l’exposició: «les peces expliquen històries i expliquen les múltiples vides que Picasso va viure a través de com retratava el seu entorn», apunta Guigon.

OBRES MESTRES

Una tela molt diferent d’una de les obres mestres que llueix a les parets del museu i que també té la seva primera dona com a protagonista: Olga Picasso (1923), un retrat a l’estil d’Ingres que és l’expressió més formal del Picasso retratista i un gran exemple del període del retour à l’ordre. La peça descansa no gaire lluny d’un altre dels hits de la mostra: Daniel-Henry Kahnweiler (1910), aquest un treball totalment cubista. Tots dos són préstecs excepcionals que, fins ara, eren del tot inèdits a Barcelona. 

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

No lluny d’aquests llenços és possible seguir com Picasso escollia l’estil i el mitjà més adequat per a cada ocasió i com era capaç d’expressar estats d’ànim i personalitats. Marie-Thérese Walter, Nusch Éluard i Dora Maar comparteixen paret l’una al costat de l’altra. La primera pintada amb cera que envelluta l’obra i corbes sinuoses que eludeixen la seva voluptuositat; la dona del poeta, prima i ossuda, emergeix  del carbonet i de les línies rectes i planes; i Dora Maar, personatge de caràcter difícil, és plasmada en tinta, un element tan volàtil com ella mateixa, i en total tensió.   

SENTIT DE L’HUMOR

Hi ha altres peces fonamentals com per exemple Retrat amb perruca, un oli pintat en clau d’humor i ironia. No en va l’humor és un altre dels aspectes de vegades oblidats del pintor malagueny. «No tot és drama i tempesta en la seva vida, com Shakespeare o Balzac, Picasso era capaç de mostrar molts estats d’ànim», afirma Cowling. Essencial és també Retrat de Jaume Sabartés, una obra realitzada a Barcelona el 1904 a l’estil burgès: objectivament descriptiu i emocionalment neutral. L’obra, que ve de Berlín, no es va poder veure a la National Portrait Gallery de Londres, on l’exposició es va estrenar el mes d’octubre passat amb un gran èxit de públic.